TEMPORADA TNC. La Capitana. Homenatge a Carmen Amaya. Ramon Oller, Rocío Molina, Grup Instrumental BCN 216, Mayte Martín, Jesús Carmona. SALA GRAN TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. Fins el 10 de novembre de 2013.
Per Jordi Urpí
Probablement és, per dimensió artística i per l’espai que l’acull, la més ambiciosa de totes les propostes que configuren el calendari d’aquest Any Carmen Amaya, que es clourà definitivament a final de maig de 2014 coincidint amb la propera edició del festival Ciutat Flamenco. I és que l’espectacle La Capitana omplirà durant deu nits, entre el 30 d’octubre i el 10 de novembre, la imponent sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Sens dubte, un recinte que, per si sol, ja honora la figura d’una artista que, com es pot llegir en el programa de mà i uns quants ja sabem, va situar el seu nom al costat dels creadors més importants del segle XX.
No ens trobem, però, davant d’un espectacle habitual, sinó que es tracta d’una combinació de cinc peces independents (tres coreografies i dues intervencions musicals) que no tenen relació entre si. Obre la nit la creació Anar i tornar de Ramon Oller, que feia més de deu anys que no ballava a Barcelona. Acompanyat per Maricarmen García, un quadre de ball de l’escola de flamenc de la Tani i el Coro de Castañuelas de Barcelona, Oller s’enfronta a la dificultat de condensar els diversos moments vitals pels quals va passar Carmen Amaya (de la misèria a la fama, de la llibertat a la dictadura, de ballar per viure a una mort anunciada). La sensació és que la combinació de tants elements fa que la peça perdi una mica de força a mesura que avança.
Sòbria, salvatge i atrevida, la jove malaguenya Rocío Molina va ser la millor de la nit. La seva intensa i magnètica coreografia, Mandato, acompanyada primer per un duet de trombons i després per guitarra i palmas, provoca una d’aquelles tensions escèniques que s’agraeixen, que et fan fixar la mirada en l’escenari sense que ho puguis impedir. Tot seguit, canvi radical de registre amb l’obra Homenatge a Carmen Amaya, escrita per Joan Guinjoan l’any 1986. Delicades i suggerents, sense estridències, les percussions del grup instrumental BCN216 sacsegen l’espai en la interpretació continuada de les tres seccions de la composició, en què es poden intuir referències al flamenc a través de sonoritats llunyanes.
La quarta intervenció la protagonitzen Mayte Martín, veu, i Juan Ramón Caro, guitarra, en una Breve suite para Carmen molt flamenca. Comença amb Aquella Carmen, la copla pòstuma que li van dedicar els mestres León i Solano, continua amb dues de les cançons més recordades entre les poques que va enregistrar Carmen Amaya (La Tana i Garrotín) i acaba amb unes bones buleries. L’espectacle finalitza amb el bailaor barceloní Jesús Carmona, que dibuixa el tríptic Tres adjetivos a la Capitana. Menys agosarat que Rocío Molina, Carmona és, però, l’únic que fa present la bailora homenatjada perquè es relaciona amb la seva veu (s’escolten fragments d’antigues entrevistes) i vesteix, com ella, pantalons alts i jaqueta curta.
Entre una peça i l’altra, també durant Anar i tornar, dues veus en off omplen els breus moments de canvi. I ens traslladen els records i els sentiments que Antonio Gades va deixar escrits poques hores després de la mort de Carmen Amaya. O aquella mítica crònica de Sebastià Gasch en què narrava l’impacte del ball de “la Carmencita” a la Taurina. O les anècdotes, més o menys conegudes, que recull Ana María Moix en el text que apareix també en el programa de mà. I en baixar el teló, amb la sensació d’un deute pagat, però també d’una oportunitat un xic desaprofitada, sóc conscient que, peti qui peti, la figura d’aquesta artista universal continuarà present en la nostra creació contemporània. Va per tu, Carmen.
