CICLE COR DE CAMBRA. “Tradició i creació: 150 anys de música coral catalana”. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Dir.: Xavier Puig. Obres de Clavé, Rodoreda, Lluís Millet, Vives, Nicolau, Morera, Pujol, Serra, Blancafort, Lamote de Grignon, Lluís M. Millet, Taltabull, Oltra, Vilai Casañas i Vivancos. PETIT PALAU. 17 DE NOVEMBRE DE 2019.
S’havia presentat com un concert més del cicle del Cor de Cambra a la seva seu, el Palau de la Música, però la sessió d’aquest diumenge al migdia al Petit Palau hauria merescut fàcilment un lloc propi no només en aquesta temporada, sinó també més enllà de l’àmbit concertístic. El format, gràcies a les presentacions del director Xavier Puig i a la projecció tant d’imatges de context com dels textos cantats, va acostar-se més aviat a l’audició comentada o fins i tot a la conferència il·lustrada que no pas al concert estricte, i va resultar en tot cas una agradable lliçó d’història, de descoberta i de recordatori d’alguns dels moments més destacats del cant coral a Catalunya.
Fa pocs dies, aquesta mateixa setmana, Puig intervenia en una taula rodona convocada per la Biblioteca de Catalunya en què s’intentava explicar el rol que poden desenvolupar els artistes en la promoció del patrimoni musical del país. El director semblava lamentar-s’hi del poc marge d’actuació que tenia, sotmès, d’una banda, a les peticions dels programadors artístics i, de l’altra, a la disponibilitat temporal de les formacions –a més del Cor de Cambra, Puig és titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Diumenge, en canvi, ens desvelava el fruit d’un llarg procés no només d’assaig –com el que hi ha al darrere de qualsevol concert–, sinó, en aquest cas, d’interès, recerca, estudi i selecció de partitures, en bona mesura conservades a la mateixa casa, al Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC). Per això –no només, però sobretot per això– és important que formacions com el Cor de Cambra del Palau estiguin en mans de batutes del propi país.
Puig es va proposar resumir en un programa d’una hora, amb el títol “Tradició i creació”, la trajectòria del cant coral a Catalunya, pràctica iniciada ara fa poc més de 150 anys. Va errar en el càlcul del minutatge –les peces, tal com constava en el programa de mà, sumaven 60 minuts, però el concert es va allargar més d’una hora i mitja–, però va encertar a l’hora de combinar algunes de les figures més representatives i conegudes –Clavé, Millet i Vives no van faltar a la cita– amb la descoberta d’autèntiques rareses. ¿Qui, dels presents a la sala, devia conèixer la Cançó nocturna de Francesc Pujol o la deliciosa nadala Captant d’Antoni Nicolau? Sortosament, els qui se la van perdre en podran tornar a gaudir en el proper Concert de Sant Esteve.
Cal agrair, a més, que la trentena de professionalíssimes veus del Cor de Cambra –afinades, empastades i rotundes– en fessin interpretacions excel·lents, sens dubte millors que les que en devien fer aquells que les van estrenar a la seva època, orfeons amb plantilles de centenars de cantaires que, a pesar d’una dedicació superior, estaven de ben segur molt menys preparades que les actuals.
L’exercici, però, també va patir d’un excés d’ambició, en voler convertir aquesta dimensió recuperadora, que per si sola ja hauria tingut prou mèrit, en un recorregut forçosament incomplet que al darrer terç del concert va obligar a fer salts temporals excessivament llargs, com els que anaven de Taltabull a Oltra, d’aquest a Josep Vila i Casañas i, sobretot, la inclusió de Bubbles de Bernat Vivancos per il·lustrar, quasi in extremis, l’enriquiment del cant coral contemporani amb elements que van més enllà de l’estricta interpretació musical per entrar en el terreny de la performance.
Amb tot, el concert no hauria estat el mateix sense la facilitat de paraula i els tocs d’ironia de Xavier Puig a l’hora de trenar una peça i una altra en un relat que, en sortir del Petit Palau, els assistents es van poder emportar a casa en forma de petit llibret: Breu història –didàctica i informal– del cant coral a Catalunya, el va titular el seu autor. Cal agrair i felicitar, doncs, efusivament aquest projecte tan personal. Gràcies, Xavier Puig!
