Festival Grec. Moviment d’Insurrecció Sonora (MIS). Mireia Tejero i Lluís Vallès, saxofon. Mariona Sagarra, veu. Montse Massaguer, piano. Mercè Ros, bateria. Adele Madau, violí. Maribel Ribero, contrabaix. Júlia Pérez, violoncel. Sol Picó i Vero Cendoya, ballarines. Dir. musical: David G. Aparicio.
Agustí Fernández Celebration Ensemble. Agustí Fernández, piano. Mats Gustafsson, saxofon baríton. Pablo Ledesma, saxofon alt. Nate Wooley, trompeta. Frances-Marie Uitti, violoncel. Joe Morris, guitarra. Ingar Zach i Núria Andorrà, percussió.
SALA HIROSHIMA i MERCAT DE LES FLORS. 7 i 20 DE JULIOL DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
Ja tenim aquí el mes d’agost i, malgrat que alguns encara no han assaborit l’estiu, el Festival Grec ja ha finalitzat. Com cada any, la gran cita de les arts escèniques, que estiu rere estiu omple Barcelona d’importants espectacles de tot Europa i de més enllà, serà recordada per molts com l’estiu en què va veure aquella obra de teatre o aquella companyia de dansa que va sacsejar els seus cossos. Com sempre, però, tal com passa amb aquests festivals monumentals, hi queden moltes coses més. Es veuen petits moviments que també marquen la creació actual. Entre les propostes musicals d’aquest Grec 2015 (com sempre, una programació eclèctica i de vegades massa irregular), la improvisació ha tingut un caràcter especial, protagonista a la seva manera, en una mena de reconeixement d’un dels camins més importants de la nova creació. De fronteres tan indefinides, dues propostes ja van deixar entreveure molts conceptes i maneres de fer absolutament contraposats: la improvisació fa evident moltes preguntes que sempre existeixen però que poques vegades es manifesten.
La gran cita amb la improvisació al Grec tenia nom i cognoms: Agustí Fernández. El músic mallorquí celebrava el 20 de juliol el seu 60è aniversari, l’excusa perfecta –que no pas el motiu, com ell mateix es va encarregar de deixar clar– per fer una gran festa de la improvisació. Darrere el nom d’Agustí Fernández Celebration Ensemble, músics vinguts dels Estats Units, Suècia, Noruega, l’Argentina i, per descomptat, de casa nostra van integrar un octet estel·lar. Era la celebració de l’aniversari d’un músic amb més de quaranta anys de trajectòria que s’ha convertit en un dels grans noms de referència de la música improvisada i això no només es notava damunt l’escenari. A la Sala Ovidi Montllor es va donar una d’aquelles nits a les quals no falta ningú. Hi regnava una mena d’ambient festiu, fins i tot abans del concert. I la festa no va defraudar: l’excel·lència d’aquests músics és indiscutible i el resultat no podia ser d’una altra manera. Una improvisació total, que funciona a la perfecció gràcies a un sentit admirable de l’escolta, pròpia i de l’altre, i acompanyada d’una capacitat de reacció immediata. Una creació col·lectiva única en la qual van quedar reflectides la profunda influència i els coneixements dels llenguatges experimentals del segle XX, una composició irrepetible amb sons de tots els corrents de les últimes dècades en la música per a ensemble.
Pocs dies abans, el 9 de juliol, vam viure una hora als antípodes d’aquesta celebració d’Agustí Fernández. La proposta del col·lectiu Moviment d’Insurrecció Sonora a la Sala Hiroshima plantejava la improvisació des de pressupòsits ben distints. Amb direcció de David G. Aparicio, el MIS oferia al Grec una mostra d’un altre corrent molt important de la música improvisada, la improvisació conduïda. Un sistema de signes permetia als músics d’aquest octet interpretar una peça també irrepetible, amb l’afegit de la traducció al llenguatge de la dansa amb tota l’experiència de les ballarines Sol Picó i Vero Cendoya. Una experiència més interdisciplinària que la presentada per la formació d’Agustí Fernández, però el resultat de la qual, curiosament, va esdevenir molt menys experimental.
És una de les qüestions més fascinants de la improvisació: malgrat el fet d’oferir una amplíssima llibertat als músics, aquests provenen de tot un bagatge d’experiències i influències i és precisament aquí que es reflecteixen més clarament. A vegades la creació resultant es presenta com la més experimental de les propostes, amb una composició complexa i hipnòtica, un moviment continu entre punts de trobada col·lectiva i encontres momentanis; d’altres, sobresurt inevitablement un llenguatge comú entre els improvisadors, lligat fins i tot al jazz o al rock sense ser-ho, en una creació inèdita on tot esdevé una recerca i confluència constant d’imatges comunes per compartir. En el fons, aquí resideix la base de la música en directe, en un temps, com deia Agustí Fernández en el seu concert, en què “les noves tecnologies han facilitat la difusió de la música enregistrada, però els concerts en viu han recuperat protagonisme en tots els gèneres musicals”, i la música improvisada ens ho deixa ben clar.
