PALAU 100. Jone Martínez, soprano. Jorge Navarro Colorado, tenor. José Antonio López, baríton. Cor Jove de l’Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Marta Gardolińska, directora. J. Haydn: La Creació. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE MARÇ DE 2024.
Marta Gardolińska va escollir La Creació per a un dels últims concerts com a principal directora convidada de l’OBC –el qual, a més, va suposar el seu debut al Palau de la Música– seduïda pel record que li va deixar, de jove i a Viena, interpretar aquesta obra com a membre de cor a les ordres de Nikolaus Harnoncourt.
L’elecció, evidentment, es va revelar encertada per l’elevada qualitat de la partitura, si bé la directora polonesa sabia que havia d’aspirar a dirigir-ne una versió molt diferent al capdavant de l’OBC i el cor que, en aquesta ocasió, va posar el Palau de la Música al servei de la proposta: el Cor Jove de l’Orfeó Català.
Amb tot, el que més va condicionar els resultats de la vetllada va ser la convocatòria de les veus solistes, amb grans desigualtats entre si: un nom propi, el baríton José Antonio López, va aportar una marca de personalitat pròpia de què es va acabar impregnant tot l’oratori. Coneixedor de fa anys de la partitura –i, de fet, de bona part del repertori simfonicocoral clàssic i romàntic, que canta repetidament arreu d’Espanya–, va destacar no tan sols per la posició central a l’escenari que li reserven les nombroses intervencions del seu rol, sinó per l’adequació vocal, noblesa de cant i expressivitat en tot moment.
Malgrat que López va buscar la complicitat dels seus companys, no la va trobar ni en la soprano Jone Martínez, que malgrat les bones prestacions vocals va buidar de cap mena d’intenció les seves intervencions, ni menys encara en el tenor Jorge Navarro Colorado, que no es va treure de sobre durant tot el concert una tensió que li va acabar passant factura en l’emissió.
El Cor Jove –amb alguns puntals adults en cada corda– va respondre bé, basat en gruix vocal, al repte que suposa una obra no pensada expressament per a veus tendres. Tot i això, no hauria sobrat encara un pèl més de volum en determinats moments –alguns de conjunts i d’altres en què les cordes quedaven soles.
L’orquestra, per la seva banda, es va limitar a complir les indicacions de Gardolińska, que va dirigir amb gest clar i exigent quant a tempos i dinàmiques –no va estalviar velocitat per evitar caure en el risc fàcil d’alentir l’acció–, si bé hauria pogut vetllar per un major equilibri de plans sonors en l’acompanyament de les intervencions de la soprano i d’alguns cors.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
