INAUGURACIÓ DE L’ORGUE MONTSERRAT TORRENT. Montserrat Torrent, orgue. Obres de F. Correa de Arauxo i J. S. Bach. ESGLÉSIA DE SANT FELIP NERI. 3 DE DESEMBRE DE 2021.
Molt probablement, si Montserrat Torrent fos ciutadana britànica, la reina d’Anglaterra –nascuda, per cert, tan sols quatre dies després que ella– l’hauria distingida amb alguna de les credencials que concedeix als seus súbdits, com la pertinença a l’excel·lentíssim Orde de l’Imperi Britànic, el grau més alt de la qual és, per a les dones, el de Dama. D’aquesta manera, hauria fet oficial l’epítet que, d’ençà de la dècada dels vuitanta del darrer segle, va començar a fer servir la premsa especialitzada de diversos països i que l’any passat va ratificar el llibre de memòries Montserrat Torrent. La dama de l’orgue (Ficta Edicions, 2020).
Al nostre país, la veterana organista també ha estat, lògicament, receptora dels guardons més prestigiosos, si bé el més important, el Premi Nacional de Música del Ministeri de Cultura, ha arribat fa encara no dos mesos, al final de la carrera artística probablement més longeva d’Espanya, després de la qual Montserrat Torrent ho té tot dit, musicalment parlant.
Simbòlicament, però, l’acte d’aquest divendres al vespre a l’oratori de Sant Felip Neri del Barri Gòtic de Barcelona s’explica per si sol. La benedicció i el concert inaugural de l’orgue neobarroc d’aquest temple, que Torrent va concebre fa més de cinquanta anys i que ha trigat un lapse de temps tan gran a prendre forma definitiva il·lustra no tant la complexitat de la construcció mateixa de l’instrument –al capdavall, si l’orguener s’ho proposa, un orgue pot ser realitat en qüestió de mesos–, sinó més aviat i de manera molt gràfica les dificultats de tot tipus que la intèrpret ha trobat i que ha anat superant en el camí de la vida i de la professió escollida.
Com a reconeixement a la component tan personal d’aquest projecte, el nou orgue porta el seu nom, quelcom que segurament no hauria passat si l’instrument no hagués adquirit aquesta aura mítica i que ara ha esdevingut, en canvi, el més alt honor i favor que es pot fer a Torrent –millor que dedicar-li qualsevol plaça o jardinet, com encertadament va dir ahir l’orguener Albert Blancafort–, ja que permetrà desplegar un programa d’activitats docents i culturals que perpetuaran el seu llegat.
El que semblava una utopia ha estat possible gràcies a l’esforç de molts. En el darrer tram, ara fa aproximadament un any, la Fundació Montserrat Torrent va donar-hi l’empenta definitiva. L’Església, que continua sent insuperable a l’hora de donar solemnitat als fastos, va aportar ahir l’acte solemne de benedicció. I per a l’audició inaugural, Montserrat Torrent va escollir, com no podia ser d’una altra manera, els seus dos compositors de capçalera: Correa de Arauxo i Bach.
L’orgue no està acabat, però ho estarà aviat. Només llavors serà completa l’obra d’una persona irrepetible, en la qual conflueixen dots artístics excepcionals, capacitat de treball abnegat, obstinació, generositat i una gran fortalesa física i d’esperit.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
