PALAU 100. Staatskapelle Berlin. Daniel Barenboim, director. Mozart i Brahms. Palau de la Música. 21 de gener de 2012.
Per Mercedes Conde Pons
Daniel Barenboim era molt esperat a Barcelona després de la seva darrera actuació a Palau 100, amb l’Staatskapelle de Berlín i una memorable Novena Simfonia de Mahler. Feia, doncs, cinc anys que no es deixava veure davant el públic català i més encara –d’ençà de la seva personal visió del Clave ben temperat de Bach– que no se’l sentia al piano. Ple absolut, sold out a taquilles –fet que resulta cada vegada més extraordinari de veure– i expectació, molta expectació.
Barenboim és avui dia líder de masses i no només als escenaris. El desplegament informatiu als mitjans de comunicació ho palesava i les seves declaracions, plenes de significat en el context econòmic que ens ocupa, aixequen butllofes a qui en té responsabilitats. Així és el seu doble missatge, el de la música i el de la paraula. Perquè titulars com el següent: “Si hi hagués educació musical no faria falta tanta subvenció”, són d’una tal clarividència que l’efecte que produeixen és semblant al d’una galleda d’aigua freda, de la mateixa manera que les seves interpretacions pianístiques o batuta en mà no propicien restar tranquil al seient.
Això té tant una lectura positiva com una de negativa. Hi haurà qui no comprendrà, no compartirà i prescindirà de les opinions de Barenboim, tal com no valorarà la seva visió de la interpretació mozartiana. En el Concert per a piano i orquestra núm. 26 en Re major de W. A. Mozart, conegut com a “Coronació” pel fet d’haver estat interpretat en les celebracions de la coronació de l’emperador Leopold II, el pianista va optar per l’espontaneïtat i una llibertat estilística marca de la casa que, com a mínim, és impossible que deixi indiferent. Cal no oblidar que en aquest concert, Mozart –tal com exposa Xavier Cester a les seves notes del programa– va deixar-hi la part del piano poc detallada, ja que solia improvisar sobre la marxa… S’hi poden qüestionar accents, dinàmiques i una voluptuositat corporal que pot arribar a incomodar l’oient –els cops de taló al terra, per exemple–, però al capdavall, això també forma part de la interpretació d’una personalitat musical única que no ha de demostrar que, si vol, és capaç de tocar com els àngels. Tot i que ho va fer en les Variacions en Si bemoll major sobre un tema de la Rosamunde de Schubert que va interpretar com a propina. Generositat i un moment màgic, excels, potser el més màgic del concert.
Daniel Barenboim és generós, voluptuós i vehement tant en les seves idees com en l’expressió d’aquestes. Així ho va demostrar en la Simfonia núm. 3 d’Anton Bruckner, aquesta enorme obra simfònica dedicada expressament a Richard Wagner, que esdevé excessiva en tots els aspectes musicals –i més encara en un escenari petit com el del Palau–, malgrat no ser la partitura més brillant del catàleg de Bruckner. Barenboim hi va fer desplegar tota la artilleria de la seva Staatskapelle de Berlín, amb una secció de vents molt sòlida i una corda entusiasta, si bé no tan fina com s’esperava. Els anys de vinculació amb aquesta orquestra, però, es noten. Ell deixa corda i ells responen amb lliurament, un lliurament en què s’han deixat contagiar pel líder, tant en positiu com en negatiu. No és la música de Barenboim la de la perfecció, no és pas aquest el seu objectiu. La seva és la música de la sublimitat, i per assolir-la, calen els contrastos. Però com que de música sublim cada vegada n’hi ha menys… benvinguda sigui i per molts anys!
