Per Josep Pasqual
Que el geni de Pesaro dominava l’escena i el discurs teatral al mil·límetre és obvi en totes i cadascuna de les seves obres. Fins i tot en les primigènies, però esdevé encara més evident en les que va signar al final de la seva extraordinàriament prolífica etapa italiana. Entre aquestes, La donna del lago que La Scala de Milà tot just ha reposat amb direcció artística de Lluís Pasqual i musical de Roberto Abbado i un repartiment de luxe encapçalat per Di Donato, Flórez, Barcellona, Osborn i Orfila.
L’argument està trufat de fets històrics, traïcions, secrets i promeses d’honor, però el que realment entreté la inacabable imaginació de Rossini és el drama amorós. Les relacions íntimes donen molt de joc melòdic i són terreny adobat per al drama, molt més encara quan els dubtes de l’enamorada s’han de repartir no pas entre dos contendents, sinó entre tres, com és el cas d’aquesta història de Walter Scott. Un entramat així és una temptació massa sucosa per a un Rossini que desplega un ingent arsenal de recursos per explicar tots els estats anímics imaginables amb un plantejament en què l’exposició es produeix molt més a través de la música que no del text. Amb Rossini, la veu adquireix la seva màxima expressió com a conductora de sentiment en detriment de la narració.
La força expressiva de la música, el poder visual del teatre
Arran d’aquesta particularitat, la proposta de Lluís Pasqual dóna absoluta prioritat al contingut musical i despulla l’obra de tot el contingut argumental. Som a Escòcia o a la Segarra? El rerefons argumental és històric o un somni? Tant hi fa. Pasqual opta per reforçar el paper musical i situa el discurs argumental entre les parets d’un teatre en runes que podrien recordar el que va quedar del Liceu després de l’incendi. Els protagonistes hi deambulen, apareixen i desapareixen com enyorant el que ha deixat de ser tot el que els envolta, com rememorant temps passats. I ho fan d’una manera fantasmagòrica, sigil·losa i errant, amb el plus de misteri que aporten uns figurants només visibles en les introduccions musicals que permeten aparicions màgiques dels personatges a totes les bandes i a tots els nivells de la caixa escènica i que actuen com a preàmbul de l’aparició dels artistes vocals. Fins i tot els vestits de nit de caire noucentista del cor i les aranyes que també apareixen i desapareixen del sostre són elements clarament fora d’època que ressalten com els protagonistes reals viuen aliens a la realitat de la seva història, perduts en la seva il·lusió teatral.
La voluntat essencial de Pasqual és retre homenatge al bel canto, i ho fa fins a les últimes conseqüències. L’ascendent històric, l’argument literari i els lligams territorials desapareixen per donar força als personatges, a les seves personalitats i a les seves passions, i tots els elements de la posada en escena estan pensats per fixar-se en exclusiva en la partitura i en el sentiment musical de l’expressió dels cantants. L’escenografia d’Ezio Frigerio és d’una bellesa exultant i el vestuari de Franca Squarciapino irradia una qualitat enlluernadora.
L’excel·lència del quadre vocal
L’Elena de Joyce di Donato va anar a l’alça al llarg de tota la representació, i després d’una correcta “Oh, mattutini albori” que no va despertar passions, va anar adoptant uns colors extraordinaris fins a arribar a un “Tanti affetti in tal momento” exultant amb un enlluernador rondó final d’una lleugeresa i una alegria encomanadissa, tot i que el caràcter geniüt de la Di Donatono va ser el més adient per a una Elena que hauria d’haver semblat més melancòlica que no pas decidida. De la seva part, els diversos pretendents van oferir moments contraposats. El Malcolm de Daniela Barcellona va exhibir un domini de la coloratura perfecte, amb un fraseig delicat, uns greus carnosos i uns cantabiles delicats i expressius, particularment en la cabaletta “Mura felici”. Juan Diego Flórez es va mostrar extraordinàriament rigorós en la seva personalitat dual d’Uberto i de Giacomo V, amb un domini de la poesia dels personatges memorable. Molt compenetrat amb la Di Donato en tots els duets que va abordar, el seu rol va prendre una significació especial a la cabaletta “Oh, fiamma soave” i el duet amb Rodrigo di Dhu, interpretat per un John Osborn que va demostrar més voluntat que destresa. Deixant de banda que el color de la seva veu no és especialment agraït, el problema és la dificultat per obeir les exigències de la seva partitura, i no és que no hi arribés, sinó que hi arribava forçat, amb uns sobreaguts afinats però col·locats per la cabota, molt poc emotius. El Duglas d’Angus de Simón Orfila va mostrar uns greus concentrats, esplaiats i trufats amb un timbre de veu càlid i serè melòdicament molt ben conduït que va donar molt de caràcter al personatge patriarcal.
La direcció d’Abbado no va contribuir precisament a l’agilitat del discurs dramàtic i escènic. La lentitud que va imprimir a la majoria dels passatges va resultar confusa i va llimar la vivesa de les escenes principals, que van perdre tensió i van semblar forçades. L’orquestra no va brillar amb la seva batuta, ni tampoc el cor, sorprenentment desmanegat i poc coordinat, cosa sorprenent en el que es presumeix com un dels millors cors operístics del món.
Clarianes i desercions. És La Scala?
Les entrades estaven exhaurides des de feia setmanes, però la revenda era gairebé violenta, amb un cert regust de manter al més pur estil de les Rambles. Com a indici, no feia pensar en cap gaire bon presagi, i efectivament, la platea i les llotges plantejaven algunes clarianes que a la mitja part es van dilatar. Efectes sobtants, tenint en compte l’extraordinari quadre de veus. Potser alguna cosa havia fallat. La batuta d’Abbado, tan victorejada com qüestionada? O potser la direcció escènica de Pasqual, no precisament gaire ben considerada per la crítica milanesa (ni tampoc per la parisenca, ara fa un any)? Als incondicionals belcantistes que es van quedar fins al final, no els va importar gaire. Flórez havia triomfat de nou, i la Di Donato i la Barcellona havien conduït l’amor dels seus personatges al més candorós dels escenaris possibles. Per tant, tocava pluja de bravos, i a fe que hi van ser.
