SAMPLER SÈRIES. Homenaje a Martha Graham. Sarah Maria Sun, soprano. Alberto Rosado, piano. Kaoru Kakizakai, shakuhachi. Neopercusión, quartet de percussió. PeiJu Chien-Pott, ballarina solista. Virginie Mécène, coreògrafa. Karen Young i Virginie Mécène, disseny de vestuari. Darshan Sing Bhuller, audiovisuals. Mario Lucarda, poesia. Ramon Humet, composició. L’AUDITORI. 6 D’OCTUBRE DE 2019.
L’any 2016 Neu Records publicà el disc Homenaje a Martha Graham. Una obra en la qual Ramon Humet retia homenatge a la ballarina i coreògrafa estatunidenca Martha Graham (1894-1991), una de les figures més influents de la dansa del darrer segle, a partir del poema homònim de Mario Lucarda. L’obra, comentada extensament a l’article En profunditat. Homenaje a Martha Graham, vivia de l’encaix i la contraposició d’elements. Per una banda, els nou poemes que Humet musicà per a veu i piano. Per l’altra, els deu Interludis meditatius per a quartet de percussió i shakuhachi que creà com a treva emocional entre cançons. I encara més, en els jocs d’emmirallament i oposició que es donaven dins de cadascuna de les parelles: piano i veu en les funcions tradicionals de cant i acompanyament, i percussions i shakuhachi habitant mons oposats, el del punt i el de la línia.
La inauguració de la nova temporada de les Sampler Sèries de l’Auditori de Barcelona ens convidava a l’estrena mundial d’Homenaje a Martha Graham. El pas del disc a l’escenari comptava amb l’afegit de les coreografies de Virginie Mécène interpretades per la ballarina PeiJu Chien-Pott, les quals portaren el sentit de l’obra d’Humet-Lucarda un pas més enllà d’on ells l’havien deixada.
Homenaje a Martha Graham viu, com dèiem, de la relació d’elements. Uns elements que per si mateixos resulten inofensius, però que combinats generen una tensió a estones insuportable. D’aquí ve la necessitat dels Interludis meditatius, els quals, encara que suavitzen la superfície, no resolen l’oposició de contraris. La coreografia de Virginie Mécène, esplèndidament ballada per PeiJu Chien-Pott, portà aquesta tensió un nivell més amunt, potser definitiu, utilitzant, com fa la música, elements exempts de conflicte. El cos, la matèria primera del ball, se’ns mostrà de manera progressiva i des de diferents angles. El vestuari ens deixava veure només el tronc o els peus, tot el cos nu o els seus contorns. L’ús del vídeo ens apropà al primer pla: els plecs més subtils, les articulacions, la unitat múltiple dels cabells i les gotes de suor puntejant la pell sense màcula. De la mateixa manera s’articulaven els interludis sobre els quals ballava Chien-Pott: els punts llançats amb precisió pels percussionistes de Neopercusión eren rebatuts per la línia uniforme, encara que d’una riquesa tímbrica exuberant, del shakuhachi de Kaoru Kakizakai. Finalment arribàrem a comprendre part de la tensió del cos: els peus són els punts de suport, els punts, sobre els quals se sustenten les línies del cos, amb les articulacions amagades sota les robes amples o elàstiques. I també que tot el cos és un conjunt de punts, que queden lligats per la carn, la pell i la tela, dins dels quals estan atrapats, per més que els abracin o integrin. Punts i línies en una relació impossible, aquella que nega la seva pròpia raó d’existir.
Una tensió que també projectava la veu, en la combinació esquizofrènica del recitat, el cant sil·làbic i l’ús intensiu de glissandi, a càrrec d’una enorme Sarah Maria Sun: molt bona projecció, afinació estable, expressivitat eloqüent i gran elasticitat. L’amplificació de la veu, treballada de manera molt subtil, li aportava la reverberació justa i ens permetia aproximar-nos a subtileses com els xiuxiuejos, encara que comportà una greu molèstia amb l’aparició d’una freqüència aguda que s’activava cada vegada que se li donava pas. Una última objecció, encara que aquesta no imputable a la cantant, és la dificultat de seguir el text dels poemes a través d’unes línies tan sinuoses i una dicció tan impostada.
La tensió es suavitzava en el piano, el qual, paradoxalment, generava a priori la part més tensa de l’obra, amb harmonies dissonants i alguns atacs abruptes, però que sempre ens deixava amb la sensació de trepitjar territori conegut. Alberto Rosado va fer una exhibició de domini tècnic de l’instrument, d’escolta i acompanyament i de gust i delicadesa a l’hora transmetre ressonàncies subtils i canvis de colors, amb un ús exquisit dels pedals.
La darrera cançó, En el fondo de los huesos, ens deixà una veu colpidora en les seves inflexions, sinuositat expressiva, i un equilibri perfecte en les respostes del piano, molt ben mesurades i amb els tocs d’humor que li conferien el joc d’accentuacions creuades. I ens aturà l’alè amb el so de la respiració de Kaoru Kakizakai, accentuada de manera visual i visceral, a les portes del terror físic, a través dels moviments de les costelles de Chien-Pott, amb les quals ens mostrava que fins i tot una cosa tan etèria com la respiració necessita un punt de suport, la duresa, per existir.
Imatge destacada: © May Zircus
