SCHUBERTIADA A VILABERTRAN. Matthias Goerne, baríton. Alexander Schmalcz, piano. Lieder de Schubert i Schumann. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 19 D’AGOST DE 2022.
Poc abans de començar el recital de Matthias Goerne a la Schubertíada, a la fila de darrere meu una senyora deia a una amiga, referint-se al públic que emplenava l’església: “La família de Vilabertran ja és a punt”. I tenia raó.
La Schubertíada de Vilabertran té un perfil propi i no s’assembla a cap altre festival del país, sigui d’hivern o d’estiu. El públic de la Schubertíada, un dels més experts i, per aquest motiu, més respectuosos que hom pugui imaginar, també és diferent de tots els altres públics. Certament, per proximitat física, comparteix una mica de públic amb el Festival de Peralada i, per proximitat espiritual, encara una mica més amb el Festival de Torroella de Montgrí –sense comptar aquell autobús de fidels que sempre arriba de Barcelona–, però fins i tot en aquests casos el públic, quan fa de públic de la Schubertíada, es comporta diferentment.
Els silencis concentrats que s’aconsegueixen a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran atapeïda de públic són gairebé religiosos, memorables.
La fidelitat del públic a la Schubertíada és enorme i la del festival envers els seus artistes encara ho és més. Vilabertran ha vist créixer com a artistes alguns dels i de les més grans del món del lied de les darreres dècades i aquests artistes, que ara ja podrien escollir ofertes més profitoses o de més rendiment, tornen un any rere l’altre al petit poble de l’Empordà. A Vilabertran, la fidelitat és un valor preuat.
Tot això ens podria remetre a una situació estancada: els mateixos artistes fent sempre les mateixes músiques davant del mateix públic, un ambient resclosit i artísticament estèril; però també en això Vilabertran és única i sorprenent. Al costat dels grans artistes fidels que repeteixen, el festival sempre busca també gent nova i jove per donar a conèixer, i moltes vegades l’ha encertada plenament oferint primeres actuacions al nostre país a artistes que els anys següents han desenvolupat carreres importants. Sobre aquestes bases, tan lloables com difícils de dur a terme, la Schubertíada ha arribat a la trentena edició: un miracle.
Goerne, que no oblida que Vilabertran li va oferir fa molts anys la primera possibilitat d’actuar fora d’Alemanya, va saludar la “família” i va començar la seva trenta-cinquena –es diu aviat!– actuació a la Schubertíada.
El seu recital no era l’inicialment anunciat. La indisposició sobtada de Seong-Jin Cho, el pianista que l’havia d’acompanyar, va obligar a cridar Alexander Schmalcz –un altre dels fidels de Vilabertran– per substituir-lo i el canvi de pianista va comportar canvi de programa: les cançons de Wolf i Schumann previstes van ser substituïdes per una curiosa versió del Schwanengesang de Schubert completat amb cinc lieder de Schumann intercalats entre les tretze peces que formen el cicle de cançons schubertià.
Goerne està probablement en el millor moment de la seva carrera, té 55 anys i la veu bonica, rodona, ben timbrada, protegida per una tècnica molt completa i una respiració molt ben controlada, que respon perfectament a les altes exigències que el cantant li imposa.
Goerne canta des del text, no des de la partitura, canta des de l’emoció que el text suggereix i que la partitura modula i converteix en art. Goerne no excedeix mai la partitura, però l’estira i, dinàmicament, la sacseja fins al límit. El resultat és una interpretació “de risc”, dramatitzada –fins i tot en el gest– que no té res a veure amb les elegants interpretacions “contingudes” de fa quaranta anys.
A l’inici, lent, més lent de l’habitual de “Der Doppelgänger” (El sòsia), el darrer lied del Schwanengesang, una de les millors, més originals i més tenebroses cançons de Schubert, la veu contenia una tal desolació sense esperança que esgarrifava.
