SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Fazil Say, piano. Dir.: Rubén Gimeno. Obres de Say, Mozart i Liszt. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE FEBRER DE 2017.
Per Jacobo Zabalo
Contemplem Fazil Say interpretant lliurement Summertime, mentre les mirades dels músics convergeixen, fixades, en la seva persona; hi és, però no entre nosaltres. Es troba jazzísticament inspirat, lliurat a la lliure interpretació del popular tema en un silenci sepulcral, que denota l’atenció plena dels oients. Aquesta és la inoblidable estampa d’un bis poc o no gens freqüent, que retorna el sentit a la noció mateixa de “bis”: un regal inesperat, gratuït, altament gratificant també pel desafiament tècnic que implica. I és en aquest, el moment del comiat, quan es confirma la creativitat excel·lent de l’intèrpret. La concentració en els atacs i les variacions del tema desenvolupat arrenquen un somriure obert a molts dels membres de l’Orquestra Simfònica del Vallès, que com nosaltres –espectadors– el contemplen. La sorpresa i el rictus d’admiració són la resposta justa, justificada, fins i tot si no fa més que completar, de forma lògica, la creativitat ja demostrada en les dues obres per a piano de la primera part, l’una pertanyent al repertori més celebrat i l’altra, en canvi, molt més desconeguda i actual, composta per l’intèrpret en qüestió.
El silenci d’Anatòlia de Fazil Say és una obra evocadora i suggestiva –com pot intuir-se pel títol– que combina un lirisme molt evident amb altres passatges més trencadors, afins a l’estètica de començaments del segle XX. Es tracta d’un concert per a piano, concretament el tercer (opus 11), que en els millors moments recorda remotament les peces orquestrals de Béla Bartók, si bé els referents que gestiona Say són evidentment orientals. La manipulació de les entranyes de l’Steinway, per exemple, busca una sonoritat d’instrument exòtic, en diàleg amb cordes i percussions de la tradicional orquestra simfònica. Un concert que oscil·la entre el minimalisme i l’explosió de sons extrems, força agradable de seguir –sota l’efecte d’un canviant joc de llums– atenent a l’acceptació del públic del Palau de la Música. Certament, l’Orquestra Simfònica del Vallès va encarar la partitura amb decisió i empatia; fet pel qual –imaginem– Fazil Say, que havia estat fent intents de posar-se al lloc de Rubén Gimeno com a director, va haver de quedar satisfet.
El compromís de l’orquestra es va evidenciar novament amb l’apol·línia versió del Concert per a piano núm. 23, KV 488 de Wolfgang A. Mozart. Una de les seves composicions concertants més conegudes, que va rebre una lectura dinàmica, precisa i summament comunicativa. Encara que va ser una interpretació no del tot afí als estàndards historicistes (començant per la digitació del pianista, potent i sumptuosa, però amb cap reminiscència al pianoforte), s’hi va apreciar el caràcter brillant de la creació mozartiana, plena de detalls en els múltiples diàlegs que es donen entre solista i conjunt, i també entre seccions de la mateixa orquestra. Les cordes van mostrar poder i bona sincronia des de l’“Allegro” inicial, i les fustes van rendir a un nivell molt alt al llarg del concert, especialment en el moviment de cloenda (menció especial per al primer clarinet, que seria també valorat en públic pel director a la segona part, en ocasió d’un dels monuments simfònics de Franz Liszt). El solista convidat, conscient de les expectatives, es va permetre llicències especialment interessants en el cas de l’emotiu “Adagio”. Va buscar la digitació més propera al silenci, i va assajar una forma de percudir en staccato però amb gran delicadesa, amplificant dramàticament l’expressivitat.
Els recursos sonors es van multiplicar ja en format orquestra al llarg de la Rapsòdia hongaresa núm. 2, en Re menor de Franz Liszt. Va ser la primera de les dues peces interpretades a la segona part. La Simfònica del Vallès, assumint-hi sense complexos el protagonisme, no va abaixar el llistó abans evidenciat davant l’artista de renom internacional. Així, l’experimentació de Liszt es va sentir ben travada en els diversos episodis, que reclamen de manera urgent i virtuosa la participació del planter orquestral, amb intervencions solistes de mèrit. D’arquitectura molt més clara, el poema simfònic que es coneix com Les préludes es va desplegar amb seguretat, mantenint el nivell aconseguit en el curs de la vetllada, en gran mesura gràcies a la consistent direcció de Gimeno, analític però meritòriament compromès en la interrelació de seccions. Fou aquest el tancament majestuós d’un concert apassionant per les obres programades, però sobre tot per la intensitat de les interpretacions i l’espai de fantasia –veritable regal– que, en suma, van oferir-ne els artífexs.
