Presentació disc Anna Maria Strada. Vespres d’Arnadí. María Espada, soprano. Dir.: Dani Espasa. Obres de Händel. PETIT PALAU. 2 DE JUNY DE 2016.
Per Marc Busquets
Amb motiu de la publicació del seu últim disc dedicat a Anna Maria Strada, la cantant favorita de Georg Friedrich Händel, el conjunt Vespres d’Arnadí va oferir aquest concert al Petit Palau que no per l’afluència de gent, més aviat escassa, però sí per la qualitat artística de l’espectacle, hauria estat mereixedor de pujar les escales i ser a la sala principal del Palau. No en va les Vespres ja han tocat a l’auditori modernista i el fet de ser al Petit Palau aquest cop devia respondre a tractar-se d’un acte de presentació extern a la temporada del Palau. El grup instrumental barroc ha demostrat en diverses ocasions el seu bon fer i la qualitat del seu so arrodonit, aconseguit per un grup de mestres compromesos, en bona sintonia i sota la batuta diligent del seu director, Dani Espasa. Així, estigueren especialment expressius en les peces únicament orquestrals: en l’obertura de Giustino que inicià el programa –val a destacar la flauta de Sara Parès– i en la “Gavotte” d’Alcina de la primera part i en la breu però bella simfonia del tercer acte d’Orlando, així com en la poc freqüent obertura de Poro.
El programa, com s’indicava a l’inici, estava íntegrament centrat en la figura de la soprano Anna Maria Strada del Pò, que va participar en l’estrena de nombroses òperes de Händel. La cantant va ser descoberta pel mateix compositor l’any 1729 quan aquest últim va fer un viatge a Itàlia per fitxar artistes que interpretessin les seves obres a l’Academy of Music de Londres. Sembla que l’Strada era posseïdora d’una veu dramàtica, però capaç de fer agilitats vocals que li permetien arribar més enllà del Do agut i per això es convertí en predilecta de Händel. Un afecte i admiració que sembla que foren recíprocs, ja que quan tota la troupe de cantants abandonaren el compositor per anar a la competència, Strada es mantingué fidel al compositor. Això, sembla que contrastava amb el seu aspecte físic, baixa d’estatura i poc agraciada, que si a Venècia li meresqué el títol afectuós de La Stradina, a Londres es convertí en The Pig, bo i donant mostres ja al segle XVIII de la complexitat del públic anglès.
En aquest concert al Petit Palau, La Stradina fou la soprano María Espada, que interpretà un programa exigent en què quedava clara la vocalitat de la pretèrita Anna Maria Strada. Espada és posseïdora d’una veu amb cos, amb punt de vellut que li dóna un aire més ombrívol, però que a la vegada li permet abordar amb cura i precisió l’ornamentació, característiques que la fan, si tenim en compte les descripcions històriques, força adequada per cantar el repertori de la favorita de Händel. Amb tot, s’hauria agraït un punt més de desimboltura, ja que abordà tot el repertori massa à la lettre, seguint la partitura constantment i, per tant, fent que es perdés un punt de comunicació amb el públic que de ben segur seria capaç de donar.
Tot i això, resolgué amb bravura “Se nasce un rivoletto” d’Atalanta, amb un agut final rodó; “Vola l’augello del caro nido” de Sosarme, amb una coloratura endimoniada; més dramàtica en “So che non è più mio” d’Arianna in Creta, per finalitzar la primera part amb “Scherza in mar” de Lotario, molt adequada en els tres terços i que repetí als bisos. A la segona part, interpretà la bella “Verdi piante” d’Orlando, així com l’ornamentada “Quel torrente che s’innalza” de Giustino, l’íntima “Se il ciel mi divide” de Poro, per acabar amb “Volati amore” d’Ariodante.
La soprano participarà amb les Vespres en el 25è Festival d’Estiu de Música Antiga de Praga el 25 de juliol, però abans el conjunt instrumental oferirà el Primer Festival Vespres d’Arnadí que amb el nom Da Venezia a Barcellona explorarà aquesta relació entre les dues ciutats, a l’església de Sant Felip Neri del 15 de juny al 14 de juliol, per tancar després l’estiu a Peralada interpretant els Madrigals de Monteverdi el dia 1 d’agost.
