CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. CONCERT DE SANT ESTEVE. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cor Jove de l’Orfeó Català. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Cor Petits de l’Orfeó Català. Cor Mitjans de l’Orfeó Català. Pianistes: Jordi Armengol, Laia Armengol, Pau Casan, Anna Fernández, Paul Perera i Josep Surinyac. Juan de la Rubia, orgue. Conjunt instrumental. Dirs.: Simon Halsey, Xavier Puig, Pablo Larraz, Esteve Nabona, Buia Reixach, Glòria Coma, Glòria Fernàndez i Mercè Pi. Estrena d’obres de Carles Prat, Joan Magrané, Josep Vila i Casañas i Marian Márquez. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE DESEMBRE DE 2019.
El Concert de Sant Esteve, des de la seva primera edició, en temps històrics allunyadíssims, sempre ha comportat una dimensió social important, si donem al concepte “social” tota la seva màxima capacitat connotativa. I això ha suposat derivadament que en aquesta capacitat, circumstàncies històriques determinades hagin suposat èmfasis especials en alguns aspectes determinats; en definitiva, en qualsevol moment i circumstància, el Concert de Nadal sempre ha estat “més que un concert”. I difícilment, molt difícilment se’n podia escapar aquesta edició, com va ser amb especial relleu. L’obvietat fa innecessària la insistència.
Però deixant de banda aquesta línia de constatació, el Concert de Sant Esteve ha comportat quelcom d’una enorme transcendència intrínsecament en el pla artístic: ha estat exhibir la potència com a ens musical de l’Orfeó. En bona mesura ha esdevingut testimoni i ensems baròmetre de la seva salut, de la seva fortalesa o de la seva feblesa també en èpoques determinades.
Des d’aquesta perspectiva, l’edició d’enguany, com també les precedents recents, ha mostrat un estat de poder coral –si se’ns permet l’expressió– grandiosa, sobredimensionada. Ha estat l’exhibició d’un cabal impressionant d’aquesta cosa excepcional que té el patrimoni cultural del país; i que en concentrar-se amb prou feines en dues hores netes de presència, en facilita la focalització.
En una línia que admeto que pot tenir més de deriva sociològica, o sociocultural, cal pessigar-se per obirar quantes iniciatives privades, no institucionals, existeixen en el continent d’una riquesa semblant.
I aquí no es tracta de si van ser tres-cents o més o menys els cantaires que va atapeir de vida l’escenari i les galeries de l’orgue. O de si van ser set les formacions de característiques diverses les que van intervenir-hi. Es tracta que aquestes tres-centes veus i aquestes set formacions van mostrar, totes, un nivell d’excel·lència molt elevat i que van servir un repertori atractiu variat, modern, gens convencional, en què a més es van produir quatre estrenes de compositors del país.
Per tant, va ser un programa multicairat des del punt de vista estètic, i vital, tanmateix sense que en aquesta parcel·la hom no pugui entrar en un cert àmbit de dissentiment. Acceptat sense reserves el model del programa, un cert concessionisme a la convenció estètica nadalenca i catalana del context potser no hauria sobrat. I això que quedi clar, sense caure en el cofoisme o sentimentalisme tòpic i qualitativament irrellevant. Moments com la interpretació d’una obra, esplèndida, d’Antoni Nicolau com és Captant –altrament poc coneguda–, en aquest sentit van resultar reconfortants, per situar-nos una mica en el context argumental al qual m’estic referint. Va ser l’únic compositor de la casa junt amb la celebrada Una estrella cau al prat, de l’extitular de l’Orfeó, Josep Vila i Casañas, una obra d’un molt savi ofici, que també es pot situar en aquest context. I una mica amb pinces també és de la casa Carles Prat, membre del Cor de Cambra; però no és el mateix que allò a què m’estic referint.
Parlar de moments mereixedors d’una consideració especial podria resultar ofensiu per als que en quedarien fora. No compliquem ni posem boirina a la festa i als seus protagonistes. Perquè a més, la tasca, ultra caure en el risc de la subjectivitat, no resulta fàcil.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
