MÚSICA CONTEMPORÀNIA A L’ARTS SANTA MÒNICA. CrossingLines. Víctor de la Rosa, clarinet. Feliu Ribera, percussió. Lluïsa Espigolé, piano. Ellen Fallowfield, violoncel convidada. Luis Codera Puzo, direcció artística i moderació. Obres de Helmut Lachenmann. ARTS SANTA MÒNICA. 30 DE MAIG DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
Quin plaer és ser testimoni de la consagració de nous talents, i més si representen una nova manera de fer les coses i tenir cura de la seva matèria primera. CrossingLines va finalitzar la seva petita residència a l’Arts Santa Mònica –amb tres concerts al llarg de la temporada– amb un concert sens dubte amb molta feina al darrere. Com a commemoració del 80è aniversari de Helmut Lachenmann, la formació dirigida pel compositor Luis Codera Puzo va presentar un programa monogràfic dedicat al compositor alemany, una de les figures més importants de la creació actual, de la qual amb prou feines gaudim en aquest país. El repertori d’aquest compositor és meticulós, incisiu, explorador i només admet una interpretació per als coneixedors de la seva obra i amb seguretat, sense matisos. L’Arts Santa Mònica, a més, és un d’aquests espais d’una atmosfera interessant per a aquest tipus de propostes, però amb unes condicions acústiques no sempre idònies. Tot això, a més –s’ha de dir–, mentre el FC Barcelona es jugava la final de la Copa del Rei; poca broma, en una ciutat que es paralitza en ocasions com aquesta. Valents, aquests músics de CrossingLines.
L’ensemble fa molt de temps que té molt clara la importància del concert com a experiència i la necessitat d’una escolta conscient, no tant en un sentit de perspectiva històrica especialitzada, sinó més aviat per un enriquiment gràcies, com ells declaren, a una informació prèvia i l’explicació concreta dels elements particulars de l’escriptura de Helmut Lachenmann, en aquest cas. És per això que, igual que en concerts anteriors, aquest anava precedit d’una sessió d’introducció a càrrec de Luis Codera. Deia el compositor que, com passa amb l’anomenada “música concreta instrumental” de Lachenmann, els elements no tan tradicionals reclamen una nova lògica i, per tant, escoltar-los d’una manera nova, i un bon exemple de la construcció d’aquesta nova manera és la peça Pression interpretada per Ellen Fallowfield com a final d’aquesta sessió d’introducció. La violoncel·lista anglesa, flamant nou fitxatge de CrossingLines, convidada per a aquest concert, va interpretar l’obra de manera magnífica, però la ciutat estava nerviosa i la vida de La Rambla mai no s’atura. La proximitat de la seva interpretació com a part de la sessió introductòria (a la sala d’actes de l’Arts Santa Mònica) no va sortir victoriosa davant la sorollosa actuació del carrer allà fora. Vam gaudir, però poc, en aquest auditori improvisat.
Tot es va solucionar amb la segona part. Ja a l’atri central de l’Arts Santa Mònica, amb una distribució del públic –unes 70 persones– envoltant els músics, les condicions eren més propícies per escoltar la interpretació. A més, el silenci entrava des de La Rambla: el partit havia començat. Amb el permís de la resta del conjunt, CrossingLines té una de les seves estrelles en el seu percussionista principal, Feliu Ribera. Una de les tres peces d’aquest monogràfic de Lachenmann era Interieur I, partitura d’una gran complexitat i riquesa tímbrica. Un gran solo de percussió de 18 minuts que Ribera va interpretar pràcticament de memòria i amb una tècnica impecable.
Per acabar, una obra cabdal del repertori de Helmut Lachenmann, Allegro sostenuto, amb Víctor de la Rosa al clarinet, Lluïsa Espigolé al piano i Ellen Fallowfield novament al violoncel. Aquesta és una obra més recent (1988), però ja es considera repertori canònic de la música contemporània; la seva complexitat resideix en un equilibri de sons més tradicionals, però nascuts de l’ús de tècniques no convencionals, fet habitual en Lachenmann. Es dóna així un seguit de dinàmiques molt interessants entre els músics, els quals, tal com va ser interpretada per CrossingLines, semblen a vegades una gran orquestra comprimida, així és la riquesa tímbrica i d’intervals.
Un gran equip, aquest CrossingLines, que va demostrar una vegada més un coneixement exhaustiu d’allò que proposa i amb l’energia de qui s’ho juga tot en cada concert. Diuen que el partit allà fora va anar bé; per descomptat, als qui érem a l’Arts Santa Mònica no ens en va quedar cap dubte.
