DIE ZAUBERFLÖTE de W. A. Mozart. Llibret: Emmanuel Schikaneder. Georg Zeppenfeld. Pavol Breslik. Susanna Philips. Joan Martín-Royo. Erika Miklósa. Ruth Rosique. María Hinojosa. Anna Tobella. Inés Moraleda. Vicenç Esteve Madrid. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. escènica: Joan Font. Dir. musical: Pablo González. Coproducció: Gran Teatre del Liceu/Festival Mozart A Coruña. LICEU. 24 D’ABRIL DE 2012.
Per J. Comellas
Tota obra d’art –i una representació operística o teatral ho és–, com a mínim ha de tenir vida; o sigui, ha de tenir capacitat d’elevar l’espectador, de trastornar-lo, de transportar-lo a les regions transcendidores del quotidià. Per damunt o enllà d’aquest estrat se situaria el del misteri, o el de la màgia, o de l’aptitud de remetre al reialme de l’inefable.
Representar Die Zauberflöte té l’avantatge de treballar sobre un material en si mateix màgic: la màgia d’una obra que té en aquest concepte des del món oníric i “faulístic” de l’argument a una partitura idealment identificada, i per tant també màgica. Que la darrera baula –la que afecta la representació– aconsegueixi esdevenir conseqüent o no, constitueix la clau de volta que tanca i clou definitivament l’edifici.
La versió que ens acaba d’oferir la temporada del Liceu va tenir el mèrit d’aproximar-se prou acceptablement al desideràtum que acabem d’apuntar: de saber i poder transmetre en uns límits notables les virtuts excepcionals de la darrera òpera de Mozart.
I això es va aconseguir, mèrit afegit, sense comptar amb els sobre el paper millors atots del mercat; em refereixo a un repartiment sense noms estel·lars, sense aquesta soprano especialista en els sobreaguts de la gran ària de la Reina de la Nit, sense aquest Tamino prestigiós, sense una Pamina de gran cartell. I encara sense la possibilitat de sorpresa de la producció, que arribava ni més ni menys que per quarta vegada a l’escenari liceista; molt probablement haurà estat la producció pròpia més rendible del Liceu, almenys dels llargs darrers anys. I tanmateix els resultats van ser bàsicament esplèndids. En tot cas, molts agrairíem que els debuts de George Zeppenfeld (Sarastro) i de Susanna Philips (Pamina) no es quedin només en debuts.
L’entrellat que les coses vagin anar com van anar, aquests perquès inevitables aquí no “mourinhistes” podrien trobar-se en el fet que les dues vessants de la responsabilitat artística –dramatúrgica i musical– van mostrar unes idees molt exactes del seu quefer: en el cas del primer, Joan Font, òbviament, sense lloc per a la sorpresa. En tot cas la sorpresa, mínima, va ser constatar que la producció que signa i, amb ell, la imaginativa escenografia i vestuari de Juanjo Guillén segueixen tan vius i tan atractius com el primer dia. I pel que fa a Pablo González, cal valorar en primer lloc l’elegància de la seva versió, el bon gust i el domini dels tempos justos en cada moment. Tot va fluir amb la difícil “naturalitat mozartiana”, tanmateix tan difícil d’aconseguir. El titular de l’OBC va tenir la fortuna de poder treballar amb el seu equip habitual, i els espectadors van poder gaudir del bon moment d’una formació que marca clarament diferències sobre el que estem habituats al fossat del Liceu.
A partir d’aquí es va congriar un autèntic treball d’equip, molt homogeni, molt ben travat, molt servidor d’un programa ben enginyat des del fossat i des de l’escena.
En tot cas no exempt de lleus llacunes en part afavorides també, per què negar-ho, per mancances de l’obra: no és el mateix la teatralitat còmoda i dinàmica del primer acte que la del segon, aquí amb un diàleg entre Pamina i els tres nens, de difícil resolució dramatúrgica. Llacunes també que afectarien l’alta correcció però un pèl impersonal del Tamino de Pavol Breslik, mentre que a la part oposada Joan Martín-Royo va saber aprofitar la saviesa escènica de Joan Font, confegint un Papageno actoralment ric en matisos i desimboltura i vocalment rodó; en conjunt haurà estat l’aportació més important de la seva carrera liceística.
I per acabar, una pregunta ingènua: per ocupar dos personatges tan episòdics com els d’homes d’armes i sacerdots, calia anar-los a cercar a Rússia i Bèlgica?
