TOSCA de Giacomo Puccini. Llibret: Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Intèrprets: Carmen Solís, Enrique Ferrer, Luis Cansino. Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Direcció d’escena: Carles Ortiz. Direcció musical: Sergi Roca. TEATRE-AUDITORI DE GRANOLLERS. 7 DE MARÇ DE 2021.
Tosca és una de les òperes més representades de la història no tan sols dels Amics de l’Òpera de Sabadell sinó també de molts teatres del món. Aquesta, però, és la primera producció que n’ofereix la Fundació Òpera a Catalunya (FOC), el paraigua que aplega des de fa pocs mesos tant aquesta entitat com l’Orquestra Simfònica del Vallès i les fundacions Fluidra i Banc Sabadell amb la intenció de consolidar i enfortir en aquests moments difícils -cal destacar que, tot i la pandèmia, no s’ha deixat de programar cap dels títols previstos- la tasca iniciada fa gairebé quaranta anys.
Dues sopranos s’alternen en el rol protagonista, d’elevada exigència vocal i física, i en la funció de Granollers -com en l’estrena a Sabadell- el va assumir amb altíssima nota la soprano extremenya Carmen Solís. Del començament al final de l’òpera, totes les seves intervencions són una delícia, sens dubte perquè l’instrument és especialment adequat per a la vocalitat de Puccini -també a la de Verdi, que acaba d’enregistrar en disc- però també per l’ús que li sap donar una cantant que, llorejada en nombrosos concursos -els primers de la seva carrera, a Catalunya- ara agrairíem veure més sovint a casa nostra.
Coneixem millor, en canvi, el tenor Enrique Ferrer, còmode i convincent en el rol de Mario Cavaradossi, que té alguns dels passatges més cèlebres de la partitura, i el baríton Luis Cansino, pletòric com a Scarpia i bon coneixedor tant del personatge com de l’ofici.
Qui va rebre més aplaudiments, però -i van ser merescuts-, va ser Sergi Roca, el jove director sabadellenc que ha irromput amb força en la temporada dels Amics de l’Òpera de la seva ciutat, procedent d’Alemanya on fa anys que està establert. El mestre va tenir feina, sobretot, a vetllar per l’equilibri entre les veus i una orquestra que, tot i ser reduïda, sobreeixia més enllà del fossat del Teatre Auditori de Granollers, de manera que contrabaixos i part de les percussions quedaven situats al mateix nivell de l’escenari i notablement més elevats que els seus companys. Excepte en el cor intern del segon acte, en general se’n va sortir i va ser el responsable últim de la bona marxa de tota la vetllada.
Van acabar d’arrodonir-la, a pesar de les reduïdes dimensions de l’escenari granollerí, la clàssica escenografia -on no faltava cap dels elements imprescindibles ni en sobrava cap altre- i la direcció escènica de Carles Ortiz.
Imatge destacada: (c) Victòria Rovira.
