GRANS CONCERTS VIC 24-25. La follia. María Hinojosa, soprano. Polifem Consort. Jordi Domènech, direcció, clavicèmbal, piano i compositor. L’ATLÀNTIDA. 13 D’OCTUBRE DE 2024.
Estem acostumats a tractar de la música clàssica, qualificatiu genèric que també inclou la música barroca o antiga i la música contemporània o actual, amb una seriositat transcendental, amb una veneració gairebé litúrgica. En canvi, quan se’ns proposa que la sentim d’una manera que ens farà somriure o riure francament, no hi estem gens habituats. Jordi Domènech és un músic tan obert que l’humor no està exclòs de la seva interpretació ni de la seva composició, com va demostrar a la Sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida de Vic al seu concert La follia, en una nova producció del seu grup Polifem Consort.
Amb noms en la plenitud nacional i internacional com Anna Urpina, concertino i violí primer, el Polifem Consort té la virtut de poder interpretar el repertori antic i el modern sense cap complex ni dificultat, tot utilitzant l’instrument que correspongui al període històric amb una versatilitat com la mateixa Anna ha demostrat aquests últims anys al seu darrer disc, Baroque/Modern, que ha inspirat aquest projecte.
Al seu costat, hi vam trobar Cati Reus al violí segon i Núria Pujolràs a la viola; també Nicola Brovelli al violoncel, Mario Lisarde al contrabaix i Nina Alcañiz a l’oboè, a més de Marc Casas a la percussió, als quals es van afegir per al repertori modern Juncal Salada al clarinet i Sergi Marquilles a la trompeta. Jordi Domènech, que els dirigia des del clavicèmbal i el piano, va oferir una ocasió perfecta per gaudir d’un concert de màxima qualitat interpretativa i d’una total llibertat expressiva que tenia la veu de la soprano María Hinojosa com a protagonista.
Aquesta “follia” tenia diverses interpretacions: la primera és la bogeria de voler concebre un programa amb dos períodes allunyats, no pas antagònics, amb una primera part dedicada a Händel, Corelli, Geminiani, Sartorio i Rameau i una segona part amb l’estrena de les Vuit cançons desaforades del mateix Domènech. La veritat és que cadascuna se’ns va fer curta. Primer vam sentir el Händel de la “Furie terribili” de Rinaldo que canta el personatge de la fetillera Armida, en la qual convoca els esperits infernals “a ritme de bolero”, tal com ens va demostrar el mateix Domènech en la xerrada de presentació prèvia al concert. Hinojosa va continuar amb “Ah, spietato!” de l’òpera també de Händel Amadigi, amb la seva magistralitat vocal enfilant nota per nota amb l’oboè de Nina Alcañiz fins als infinits celestials. La soprano també va mostrar les seves qualitats dramàtiques de timbre diàfan, puntillisme rítmic i elevació melòdica a “Quando voglio” del Giulio Cesare in Egitto d’Antonio Sartorio i a “Orage” de Platée de Jean-Philippe Rameau. Totes àries que volien il·lustrar en aquest concert els personatges que a l’òpera barroca es deixen dur per “la follia” de l’amor fins a límits insospitats. Entremig vam sentir La follia en el títol literal que van donar a aquesta peça Arcangelo Corelli i Francesco Geminiani inspirant-se en el tema de la “Follia di Spagna” per les seves delirants variacions. Un moment instrumental en què el Polifem Consort va demostrar el domini revitalitzat del llenguatge barroc sense caure en imprecisions, amb tota l’expertesa dels components dirigits des del clavecí per Domènech amb una fluïdesa sòlida que podia esdevenir vertiginosa.
Després de l’eufòria sonora que acabàvem de sentir, Jordi Domènech va tornar a donar al públic unes pautes d’audició per a les seves noves Vuit cançons desaforades que estrenava en aquest concert i que va presentar amb alguns enigmes que es van revelar com a sorpreses d’una gran hilaritat. Domènech agafa moltes referències per compondre aquesta sèrie de cançons breus concebudes com acudits sonors sobre el llenguatge de la composició contemporània vista des del punt de vista d’un intèrpret molt bregat en aquest repertori, amb experiències com la que va fer a L’adeu de Lucrecia de Carles Santos per a la inauguració del nou Teatre Lliure.
El més habitual és que un compositor sempre pensi en un o una intèrpret a l’hora de posar-se davant del piano, i en aquest cas Domènech no podia pensar en cap altra veu que no fos la d’Hinojosa per estrenar aquestes obres per a ensemble instrumental i veu que van des de la “maleïda al·lèrgia” d’Avant le concert, amb text de l’autor, fins al Caramba chumbero “alla Yma Sumac” amb text de Terenci Moix i també de l’autor. L’esperit iconoclasta de les Canciones negras de Montsalvatge, de La història d’un soldat de Stravinsky, de L’òpera de tres rals de Kurt Weil o de Le Grand Macabre de Ligeti apareix en aquest “desaforat” seguit de seqüències musicals plenes d’humor que fan riure inevitablement a qui les escolta. El Concerto “alla Berberian”, dedicat a la cantant nord-americana Cathy Berberian, que va ser esposa de Luciano Berio, amb text de Groucho Marx; el Plany, que posa música a un poema de l’emperador Adrià, o la Chanson tapée, amb performance inclosa, són la resta de cançons “desaforades” d’aquest nou cicle de Domènech que cap auditori o sala de concerts s’hauria de perdre. Domènech va agrair el suport de L’Atlàntida per poder-les assajar en òptimes condicions i presentar-les per primera vegada al cicle Grans Concerts i va anunciar que el Polifem Consort serà grup resident durant dos anys de Joventuts Musicals de Moià per poder explorar les possibilitats que ofereix la capacitat dels seus membres de fer un salt musical de tres-cents anys d’història. Potser aquestes Vuit cançons desaforades són el presagi de la primera òpera al catàleg d’aquest compositor, pianista i cantant osonenc que ja gaudeix d’un públic incondicional.
