GREC FESTIVAL D’ESTIU DE BARCELONA. Dagoll Dagom. 50 anys. Cançons i emocions. Daniel Anglès, direcció. Joan Vives, direcció musical. Ariadna Peya, coreografia. Albert Torrebella i Belén Clemente, direcció del cor. Daniel Anglès, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Miquel Peirel, Joan Vives, Montse Amenós i David Pintó, idea i creació. Ana Rosa Cisquella, producció artística. TEATRE GREC. 13 DE JULIOL DE 2024.
Dagoll Dagom és més que una companyia de teatre, és tota una institució artística que ha marcat l’últim mig segle de l’evolució de la dramatúrgia i l’escenografia catalana amb els seus espectacles musicals que han creat escola i que han determinat els gustos de diverses generacions d’espectadors.
Per això no ens ha de sorprendre que aquesta singular iniciativa col·lectiva iniciada un ja llunyà 1974 decidís celebrar el cinquantè aniversari amb una magna cerimònia que s’ha perllongat durant tres nits al Teatre Grec de Montjuïc, en el marc del festival que cada estiu organitza l’Ajuntament de Barcelona, i comptant amb un pressupost que desconeixem, però que imaginem que ha de ser desorbitat. Al cap i la fi, el prop d’un centenar de persones que van desfilar per l’escenari i el gran desplegament tècnic de la proposta així ho van fer palès.
Amb un plantejament escenogràfic que incloïa fins a quatre nivells de representació (de dalt a baix: una gran pantalla, una plataforma per als quaranta membres de l’Original Soundtrack Orchestra i els vint components del seu cor, una cortina que feia les funcions de teló i sobre la qual també es projectaven audiovisuals i diversos dissenys coloristes, i, per últim l’escenari pròpiament dit on actuaven una trentena d’actors-cantants-ballarins), els membres de Dagoll Dagom van oferir una mena de resum dels grans èxits musicals de la seva història, que consta de trenta-quatre espectacles, i sense oblidar cinc sèries per a la televisió.
És evident que en aquesta llarguíssima llista, hi ha hagut propostes més encertades i d’altres més prescindibles. Així, podem destacar èxits inqüestionables, com els primerencs Antaviana o La nit de sant Joan –amb música de Jaume Sisa–, un cim com va ser Mar i cel –amb composicions d’Albert Guinovart, que també va ser present a Montjuïc– o la més recent L’alegria que passa –amb partitura d’Andreu Gallén. Els números van estar perfectament enllaçats en una successió que no va admetre cap pausa, llevat d’uns petits problemes amb l’amplificació del piano de Guinovart, de tal manera que l’espectacle va passar de les dues hores de durada sense donar signes de fatiga o de repetició.
Això no obstant, en alguns moments de la funció l’excés de sensibleria ensucrada va fer que, metafòricament, pugés el nivell de sucre de molts assistents. A parer d’aquest cronista, aquest ha estat el gran defecte de Dagoll Dagom en molts moments de la seva trajectòria, quan ha donat preferència a una certa cursileria, sempre a la recerca d’un públic més assequible i conformista, en lloc d’arriscar i ser més agosarat. Potser s’han estimat deixar aquesta feina per a altres companyies teatrals.
Apreciacions subjectives a banda, cal reconèixer, però, la capacitat de Dagoll Dagom de reinventar-se espectacle rere espectacle gràcies a la capacitat creativa dels seus tres membres fundadors: Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Peirel –per cert, tots tres van intervenir en dues escenes de caràcter dramàtic, ben bé casolà, com si estiguessin dedicades als aficionats més iniciats en la matèria. I potser per sobre d’aquesta consideració, encara caldria valorar més la sagacitat del trio a l’hora de triar els seus magnífics col·laboradors. La llista és interminable: Pep Molina, Teresa Vallicrosa, Pep Cruz, Elena Gadel, Àngels Gonyalons, Ferran Rañé… Tots ells, i molts més, també van ser al Grec. Tots, llevats de l’enyorat Pepe Rubianes.
Per als integrants d’aquesta gran família constituïda entorn de Dagoll Dagom encara queda una oportunitat de tornar a veure’ls: al setembre es reposarà per última vegada el seu gran èxit Mar i cel. I per a qui vulgui mantenir un record d’aquesta història de cinquanta anys, s’ha editat un doble elapé amb les seves cançons més representatives.
Imatge destacada: (c) Alice Brazzit.
