Fa pocs dies vaig assistir a un concert de guitarra. Feia temps que no escoltava un guitarrista en directe i, atret per la seva trajectòria internacional –veritablement espectacular–, vaig decidir d’acudir-hi. Davant un currículum com el del guitarrista –primers premis internacionals, actuacions a les sales de concerts més prestigioses, un repertori immens, solista d’orquestres importants amb grans directors…– no tenia el més mínim dubte que l’experiència que m’afanyava a viure em redimiria de la meva prevenció habitual davant els concerts de guitarra i que sortiria de l’acte amb el bon regust de boca que proporciona haver gaudit de bona música i d’una bona interpretació.
Una vegada més, en vaig sortir profundament decebut del concert i amb la ment plena d’aquelles preguntes que, recurrentment, se m’apareixen des de fa molts anys. ¿Realment el món de la guitarra creu que tocant-lo d’aquesta manera, l’instrument pot assolir un estatus de reconeixement similar al dels instruments “cultes”?
Al llarg de tot el concert, el discurs del guitarrista es va mantenir entre el pp i el p (ocasionalment va assolir el mf en algun passatge batut o rasgueado). El resultat va ser un discurs pla, amb una absència absoluta de matisos expressius. ¿Es pot omplir de contingut emocional l’expressió d’una obra utilitzant només aquesta franja de volum? ¿Permet aquest nivell permanent d’intensitat sonora separar el pla de les melodies del pla del seu acompanyament? ¿És el virtuosisme emmarcat en aquest context dinàmic un virtuosisme que assumeix les dificultats pròpies de la producció d’un so ple i vigorós o és un recurs retòric i superficial per enlluernar amb filigranes tècniques superficials un públic d’escassa formació musical?
En sortir del concert vaig comentar amb alguns guitarristes la meva decepció, que van provocar respostes que anaven en el sentit següent:
-Però ¿no has vist quina pulcritud?…
-¿No t’has adonat que ha tocat totes les notes sense cap fallada?…
Automàticament vaig pensar: només caldria. A un guitarrista que passa de “puntetes” sobre les cordes és el mínim que se li pot exigir… ¿Però en quin moment del concert heu escoltat una frase carregada d’emoció? ¿On heu captat una mínima implicació emocional del guitarrista? En qualsevol cas, ¿es tracta d’exposar un cabal de notes amb una pulcritud absoluta o es tracta d’omplir-les de contingut musical?
Un instrument del qual no s’aprofiten els recursos (i l’amplitud volumètrica és, òbviament, un recurs), és un instrument del qual no s’aprofiten les qualitats expressives i entenc que d’un guitarrista de reconeguda trajectòria internacional cal esperar, com a mínim, que mostri el seu “virtuosisme” a través de molts més registres dinàmics que el pp o el p i, sobretot, que no converteixi un concert en una successió de notes planes i anodines, les quals, encara que siguin netes i precises, enmig d’un àmbit de dinàmiques semblant, resulten absolutament avorrides. Desafortunadament, aquesta forma de tocar està absolutament potenciada en l’àmbit internacional de la docència de la guitarra. Conservatoris, masterclasses, cursos i un important nombre de concertistes mediàtics fomenten aquesta visió de la guitarra induint els seguidors i intèrprets de l’instrument a pensar que aquesta és l’única forma i la més perfecta de tocar… És més, s’acaba creant una espècie de lobby protector d’aquestes idees acaparant els circuits professionals i impedint que qualsevol guitarrista amb una concepció diferent pugui accedir a divulgar-la.
Aprofito l’ocasió per dirigir-me, no només als guitarristes, sinó també a les agències de concerts, als jurats de concursos de guitarra, a les revistes de guitarra, als programadors de festivals de guitarra, als crítics musicals, als directors d’orquestra, etc. per fer-los alguns suggeriments: ¿no s’haurien de revisar els criteris de valoració de la qualitat dels guitarristes en funció de criteris més enllà de la pulcritud? ¿No s’hauria de plantejar un debat sobre el volum de la guitarra i el seu aprofitament? Des de fa molt de temps la guitarra està girant al voltant d’un col·lectiu sectari que roman desconnectat d’una realitat musical –la del piano, la del cant, la de la música de cambra, etc.– que es regeix per criteris interpretatius molt diferents dels que regeixen en el nostre instrument. ¿No seria bo incorporar aquests criteris a la paleta expressiva de la guitarra en la mesura possible? (…No seria difícil d’incorporar-ne molts.)
La guitarra és un instrument intimista. Cert. Però també és un instrument expansiu, vigorós, temperamental i de contrastos dinàmics acusats i aquestes prerrogatives expressives no només s’han de manifestar en els passatges batuts, sinó també quan s’usen la resta de recursos que constitueixen la tècnica guitarrística, com són els puntejats, els arpegis, els trèmolos, els lligats, els acords, etc., els quals formen part essencial de la immensa majoria dels passatges del repertori.
Se’m fa incomprensible el desenvolupament d’una tècnica acomodatícia que parteixi de la utilització parcial del so de la guitarra.
