Lluís Benejam
Sonates per a violí i piano
Kalina Macuta, violí
Daniel Blanch, piano
Columna Música, 2023
Lluís Benejam (1914-1968) forma part d’una generació de músics marcada pels devastadors efectes de la Guerra Civil Espanyola. Molts d’ells van passar de ser els possibles successors d’icones musicals com Pau Casals o Enric Granados –en un moment en què Barcelona semblava un punt de bullici cultural– a veure’s obligats a malviure compaginant diverses feines.
Daniel Blanch i Kalina Macuta ens ofereixen en primícia la integral de l’obra de Benejam per a violí i piano, que també inclou la Sonata localitzada l’estiu del 2013 entre els microfilms de la Biblioteca de Catalunya, procedent de la Biblioteca de la Universitat de Montevallo, on està dipositat el llegat de l’autor. I atenent al que hem escoltat, cal reivindicar-ne la figura i desempolsar-ne la música, perquè serà un descobriment per a molts.
La Sonata núm. 1 (1951) és una de les primeres obres escrites, mentre que la Sonata núm. 2 prové de l’etapa americana (1959). Les acompanya un contrastant Adagio i Allegro, imbuït tant de lirisme com de rítmica trepidant, i la Sonata núm. 3 –escrita segurament a Quito i que restà inacabada.
La seva música és fresca –només cal sentir l’“Allegro” de la primera obra– i dominada per un bell lirisme, però contrastant amb una rítmica ben activa –quin “Allegro giusto” de la Primera Sonata o quin juganer “Allegro” de la Segona. No hi falta un certa aroma impressionista, tot defugint qualsevol corrent avantguardista. Benejam evidencia el coneixement del seu instrument –fou violinista de l’Orquestra Municipal de Barcelona i de l’Orquestra del Liceu al principi dels anys cinquanta–, i fou, a més, un apassionat de la música de cambra, que titllava com “poesia de la música”.
El duo n’obté una interpretació fresca i efusiva, en versions elegants, amb flexibilitat de fraseig i un savi caràcter narratiu.
