FESTIVAL GREC DE BARCELONA 2014. L’ECLIPSI d’Alberto García Demestres. Versió lliure de l’obra de Paco Zarzoso. Anna Alàs. Antoni Comas. Isabella Gaudí. María Hinojosa. Josep-Ramon Olivé. Elisenda Pujals. Claudia Schneider. Pere Ponce i Mercè Sampietro, actors. Paula Carrillo, Gregori Ferrer, Andreu Gallén, José María Martínez, Manuel Martínez del Fresno, Víctor Pérez i Feliu Ribera, músics. Coproducció: Teatre Nacional de Catalunya i Grec 2014 Festival de Barcelona. Director escènic: Xavier Albertí. Director musical: Alberto García Demestres. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA (SALA PETITA). 2 DE JULIOL DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
A l’hora d’endinsar-se en una nova creació musical, especialment si es tracta d’òpera, els camins habituals són dos: desenvolupar una composició estrictament innovadora, tan sols lligada als nous mecanismes explorats, o bé ubicar-se en els preceptes definits de corrents anteriors com ara el modernisme o d’altres fins i tot anteriors i així reprendre aquests llenguatges de creació. Hi ha, però, un tercer camí tan o més interessant, el qual curiosament és el menys visitat: la creació com a revisió, fer servir mecanismes d’altres èpoques com a eines per a uns altres desigs expressius i jugar amb la temporalitat i els contextos de tècniques i harmonies que ja formen part de l’oïda del públic. A Catalunya tenim un gran investigador d’aquests camins de la revisió com és Alberto García Demestres, que d’això en fa la seva marca. La seva música posseeix un context profund, d’una cultura i coneixement com poques i al mateix temps d’una senzillesa per a l’escolta que aconsegueix el que també poques aconsegueixen: l’entusiasme del públic. Així ha estat el pas de la seva nova òpera L’eclipsi, la novena de la seva carrera, d’estrena la setmana passada al Teatre Nacional de Catalunya dins del Festival Grec i amb la qual el TNC també tancava temporada.
Davant de la discutible obra teatral de Paco Zarzoso –carregada de tòpics i amb uns personatges massa estridents i plans, però això sí, molt divertida com a comèdia d’embolics– , García Demestres hi dóna la volta i fa de la ironia la seva eina principal. Els personatges centrals pateixen emocions romàntiques exaltades en grans àries i la música els acompanya però al mateix temps se’n burla: no poques vegades es va poder veure el malvat Ramon, eix principal de la trama interpretat per un contundent Antoni Comas, interromput en els seus moments d’exaltació lírica per una inoportuna tos convenientment col·locada per Demestres, o els acudits més ràpids de l’acció d’una comèdia que no parava. Similar va ser la trama de les núvies protagonistes, la Leonor i la Carla, els dubtes i amors inconsistents de les quals van divertir gràcies a les bones interpretacions de María Hinojosa i, especialment, Anna Alàs. No obstant això, el gran encert de L’eclipsi va radicar en el fet de girar la vista cap als personatges secundaris, per als quals estaven compostes les seccions més emocionants i acurades de la partitura de García Demestres: eren les històries més reals i la ironia de l’obra va passar a ser humor net. Tota una joia, la petita història introduïda enmig d’aquest teatre musical entre els joves Carles i Diana, personatges divertidíssims en les veus de Josep-Ramon Olivé i Isabella Gaudí, que van brillar impecables i a més a més amb un talent interpretatiu propi dels bons actors.
Tot aquest eclipsi es va presentar ornat per una interessant direcció escènica de Xavier Albertí, que va convertir la Sala Petita del TNC en un record de les escenografies surrealistes dels corrents avantguardistes de principi del segle XX –inevitable pensar en els dissenys de Picasso i companyia per als ballets de Diaghilev o els vestuaris parisencs del teatre surrealista–, i amb les veus recitades dels actors Pere Ponce i Mercè Sampietro, personatges marginals que van mostrar, amb la seva feina sobre els sons d’una obra musical que no cessava, que l’òpera amb sentit de l’humor no és cosa nova i sempre dirà moltes coses sobre nosaltres i la creació del nostre temps.
