EMERGENTS BARCELONA MUSIC FESTIVAL. JONC. Hiroo Sato, piano. Dir.: Manel Valdivieso. Skriabin: Concert per a piano i orquestra, op. 20. Txaikovski: Simfonia núm. 6, “Patètica”. L’AUDITORI. 3 D’ABRIL DE 2018.
Per Lluís Trullén
El festival Emergents compta per segon any consecutiu amb la presència de la JONC, una orquestra que gràcies al rigor en el treball, l’esforç i l’entusiasme dels joves integrants està assolint en les seves actuacions un nivell qualitatiu cada cop més remarcable. Si dies enrere acompanyava al Palau els tres finalistes del Concurs Internacional de Música Maria Canals, dimarts passat va actuar a L’Auditori amb el pianista japonès Hiroo Sato, guanyador del prestigiós concurs de piano en l’edició del 2016, com a solista.
La JONC obria aquesta nova edició de l’Emergents amb un programa integrat per dues obres del repertori rus pertanyent a la darrera dècada del segle XIX. El Concert per a piano d’Skriabin, de la primera etapa creativa del compositor i, com recordava Manel Valdivieso adreçant-se al públic de L’Auditori, escrita en la infreqüent tonalitat de Fa sostingut menor, i la Simfonia Patètica, el testament simfònic de Txaikovski, estrenada una setmana abans de la mort del compositor.
Malgrat ser una obra poc freqüent entre els grans Concerts per a piano del repertori, el seu lirisme, les influències del piano de Chopin i Liszt, i un tercer moviment que inequívocament recorda per les seves estructures harmòniques i espectacularitat el piano de Rachmàninov, ofereix al solista i l’orquestra un ampli ventall d’atractius interpretatius. Hiroo Sato, pianista format al Conservatori Txaikovski de Moscou i gran dominador del repertori rus, va mostrar-nos novament el domini de tècnica i de sonoritats, colors de gran vistositat i el desplegament d’una tècnica sòlida que en els exigents passatges d’articulació, de salts i de blocs d’acords emergia en tota la seva plenitud. Un pianista que es sent còmode amb grans obres del repertori romàntic, però que així mateix i a tall d’exemple ha obtingut grans èxits interpretant obres concertants de Mozart a Tenerife sota la direcció de Víctor Pablo Pérez. Bona entesa amb una orquestra curosament dirigida per Manel Valdivieso i un resultat esplèndid amb una obra que malgrat estar un esglaó per sota de les grans pàgines concertants posseeix una qualitat musical indiscutible. Hiroo Sato va acomiadar la seva actuació interpretant el Preludi op. 3 núm. 2 de Rachmàninov. Grans ovacions per a un pianista portador d’una tècnica impecable i una refinada sensibilitat musical.
La JONC tenia tota una prova de foc amb la interpretació d’una de les pàgines més cèlebres del repertori com és la Simfonia núm. 6 de Txaikovski. L’apassionament, la melangia, l’amor, la fortalesa i el sublim “Adagio lamentoso” –un desesperat i premonitori anunci de la mort– són part dels elements narratius i expressius que brollen en aquesta partitura sublim. Podríem dir que ens va sorprendre l’altíssim nivell tècnic de cadascuna de les seccions (fustes delicioses, percussió precisa, metall majestuós, cordes expressives i punyents en la intenció musical), però mirant la trajectòria de la JONC i les seves darreres actuacions, els bons resultats són fruit d’aquest intens treball que els joves músics van aplicant sota la direcció de Manel Valdivieso. Una versió tècnicament impecable, dotada de la fortalesa musical interior que requereixen tots els moviments, assolits amb una coherència de discurs i d’expressió d’un molt alt nivell. El cèlebre vals –que com recordava abans del concert el mateix Valdivieso està escrit en 5/4, tot creant un efecte d’inestabilitat–, la intensitat de l’“Allegro” inicial amb una interpretació plena de rauxa però alhora mesurada en la realització dels matisos, i el brillant “Allegro molto vivace” interpretat amb energia, fortalesa i plenitud sonora, van ser passatges esplèndids a nivell interpretatiu. Llàstima que l’enllaç entre el tercer i el quart moviments va ser trencat pels aplaudiments del públic, un fet que va obligar Valdivieso a adreçar-se al públic amb simpatia per fer veure que encara mancava l’“Adagio”. Però malgrat tot, la JONC va reprendre el discurs expressant tota la serenor, el sentiment i la melangia que envolta aquest sublim darrer moviment i donant novament mostres de l’alt nivell qualitatiu que assoleix aquesta orquestra que travessa un dels seus millors moments interpretatius.
