ECHO RISING STARS. Dionysis Grammenos, clarinet. Karina Sposobina, pianista acompanyant. Obres de Brahms, Antoniou, Debussy, Schumann i Poulenc. L’AUDITORI (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 26 DE FEBRER DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
Des del 1995, l’Organització Europea de Sales de Concerts (ECHO), una xarxa de més de vint auditoris de tot el continent, selecciona cada any joves músics per presentar davant d’audiències de tot Europa el més selecte programa de noves estrelles i així donar suport als joves intèrprets de primer nivell. Amb el títol d’ECHO Rising Stars, enguany, per exemple, la representant de Catalunya és la violinista Leticia Moreno, seleccionada per L’Auditori i el Palau de la Música Catalana, i dimecres passat va tenir lloc a Barcelona el concert del clarinetista Dionysis Grammenos, escollit pel Megaron Moussikis, auditori nacional d’Atenes.
El jove clarinetista grec –encara no ha fet els 25 anys– es va presentar a L’Auditori amb un programa dedicat als segles XIX i XX, època gloriosa del clarinet, tant pel gran desenvolupament tècnic de final del segle XIX com pels nous usos de l’impressionisme musical del XX. Grammenos va optar per presentar-se amb un repertori reconegut, bàsic per a qualsevol clarinetista –Brahms, Debussy, Schumann i Poulenc, els grans noms–, en un concert segur i al mateix temps poc arriscat.
Després d’una interpretació lleument irregular de la Sonata núm. 1 de Johannes Brahms que va posar de manifest certs problemes en els atacs d’alguns inicis de frases difícils, el programa ens presentava una obra fora de la marca general del concert: Celebration XVI per a clarinet sol, peça del compositor grec Theodore Antoniou composta el 2011. Una gran aposta de Dionysis Grammenos, a qui el compositor va dedicar l’obra per a la seva estrena al Museu del Louvre de París, que va posar en relleu les bones capacitats tècniques del músic. Celebration XVI suposa un repàs per tots els procediments tècnics i tots els registres del clarinet, incloent-hi multifònics, glissandi i jocs de respiració. Es va notar que Grammenos està absolutament còmode amb la peça i interpretar-la el va fer entrar sense més obstacles al seu concert, amb salts impecables entre tessitures i un control molt natural de la respiració.
Darrere l’obra d’Antoniou, la proposta continuava amb una de les peces més importants del repertori per a clarinet del segle XX, la Primera rapsòdia per a clarinet de Claude Debussy, curiosament composta com a obra petita el 1910 per al professor de clarinet Prosper Mimart com a part de la tasca que Debussy desenvolupà als tribunals d’examen del Conservatori de París. Amb brillants passatges ràpids, especialment en la part final de l’obra, Grammenos va manifestar una bona comunicació amb la seva pianista acompanyant, la russa Karina Sposobina, que també es va fer palès amb les Tres romances de Schumman, en què van desaparèixer els problemes d’atacs i dinàmiques presentats en la Sonata de Brahms. Per acabar, el programa es tancava amb una altra de les obres més importants de la música francesa per a clarinet, la Sonata per a clarinet i piano de Francis Poulenc; l’inici i melodia central del segon moviment, la romança, forma part de l’imaginari de qualsevol clarinetista. Encara avui dia, tal com deia el programa de mà, no hi ha cap dubte que els primers intèrprets d’aquesta obra van ser Benny Goodman i Leonard Bernstein el 1963, i Dionysis Grammenos va saber conservar, amb la seva interpretació i un bon control de les diverses rítmiques, aquests sons misteriosos acompanyats de frases gairebé litúrgiques que es combinen amb passatges feliços de memòries del segle XX. Pur Poulenc.
Dionysis Grammenos és un intèrpret valent, que es mou sobre l’escenari sense cap mena de por i que fins i tot mira el públic als ulls, fet encara més sorprenent tenint en compte la seva aclaparadora joventut. Posseeix un control senzill i natural de les tensions de l’instrument, amb una digitació neta i uns colors correctes, especialment als registres més aguts. Ja és un intèrpret de primer nivell: als 21 anys va debutar com a director amb l’Orquestra de Cambra de Viena i el seu reconeixement internacional va començar l’any 2008 després de ser el primer instrumentista de vent a guanyar el Gran Prix d’Eurovisió i el títol de Jove Intèrpret Europeu de l’any. Encara li queda molt de camí pel davant i sens dubte el veurem als grans auditoris del món.
