PALAU GRANS VEUS. My favorite things. Joyce DiDonato, mezzosoprano. Il Pomo d’Oro. Obres de Rossi, Monteverdi, Cesti, Merula, Buonamente, Dowland, Hasse, Händel i Rameau. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE SETEMBRE DE 2021.
Qui hagi seguit de prop Joyce DiDonato els darrers mesos ja deu conèixer sobradament la gran capacitat que té de renovar el repertori dels programes. Ho dèiem en la nostra darrera crítica (http://www.revistamusical.cat/critica/didonato-fa-casar-wagner-i-els-barrocs-a-torroella/) d’aquest estiu al Festival de Torroella, tot i que de fet aquest esperat programa My favorite things –que s’hauria d’haver presentat fa més d’un any i va ser ajornat per la pandèmia– és més coherent que no pas aquells on mescla Mahler o Wagner amb fragments de musical americà.
Tan sols nou mesos després del seu debut al Palau, DiDonato ja és reconeguda a la sala modernista com una autèntica diva. L’ovació és general i sorollosa tan bon punt entra a l’escenari i ella, que ho sap, ho recompensa amb una presència generosa, sense escatimar ni interrompre excessivament el ritme del concert amb constants anades i vingudes al camerino.
La primera part d’aquest programa que sembla voler contraposar músiques i compositors que en realitat no es confronten, sinó que se succeeixen entre ells, va passar volant. Acompanyada per tan sols sis músics, va desgranar pràcticament sense solució de continuïtat peces del Renaixement i primer Barroc italià amb una única concessió a l’anglès en Come again, sweet love de Dowland, que va tancar la primera part. Com era d’esperar, DiDonato va emocionar especialment en aquesta peça en la seva llengua materna i en què la va acompanyar tan sols la tiorba, però el que va exigir el màxim dels dots actorals –dit d’una altra manera, allà on va poder demostrar que és tan bona actriu com cantant– van ser els madrigals de Monteverdi, extensos i igualment despullats d’acompanyament i on, per tant, la veu assumeix una part proporcionalment més important del risc i de l’interès.
A la segona part, i amb una orquestra ampliada fins a la vintena de músics, la diva va recórrer a àries més habituals del seu repertori –no hi van faltar “Morte col fiero aspetto” de Marc’Antonio e Cleopatra de Hasse o “Piangerò” de Giulio Cesare i “Dopo notte” d’Ariodante de Händel–, de les quals va seguir oferint versions dignes de catàleg, generoses de volum i personalíssimes en ornamentació. Va poder descansar gràcies a la Suite Zoroastre de Rameau que va oferir, a manera d’interludi, la magnífica orquestra Il Pomo d’Oro. Dirigida per la concertino Zefira Valova, la formació –que ja havia acompanyat DiDonato en un projecte anterior i que tornarà d’aquí a pocs dies al Palau amb Philippe Jaroussky– va oferir prestacions excel·lents durant tota la vetllada.
Al final, fora de programa, DiDonato va tornar a l’anglès sense abandonar Händel: “As with rosy steps the morn”, de l’oratori Theodora, que la cantant va presentar en castellà com un cant a l’esperança, va culminar una inauguració rutilant de temporada al Palau de la Música que les institucions van avalar amb l’assistència de representants de primer ordre.
