CICLE SCHUBERT. Matthias Goerne, baríton. Leif Ove Andsnes, piano. Schwanengesang, D. 957 de Franz Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MARÇ DE 2019.
Una de les diferències més clares entre un bon intèrpret –del que sigui– i un gran intèrpret és la sensació que aquest darrer transmet de llibertat. Darrere del bon intèrpret, sempre hi veus (i hi sents) la partitura, el treball dur per posseir l’obra, les llargues hores d’assaig. Darrere del gran intèrpret, en canvi, no se sent mai ni la partitura ni l’assaig; no se senten compassos o notes apreses, se sent música meravellosa que sembla fluir espontàniament de l’intèrpret en aquell mateix moment, com si la improvisés per a nosaltres. Tot és flexible, fàcil, natural.
La conquesta d’aquesta llibertat suprema és lenta, molt lenta. Per, finalment, poder oblidar la partitura al moment del concert, l’has d’haver interioritzada totalment, l’has d’haver feta teva a través del talent, l’estudi, l’assaig i mil concerts. Per poder oblidar tot el que s’ha après, s’ha d’estudiar molt.
Matthias Goerne, gran entre els grans, un dels millors cantants de lied del món, ha assolit finalment aquesta llibertat, aquest oblit fonamental i, així, un recital de Goerne a hores d’ara és viscut per l’espectador sensible com un acte musical de màxima transcendència.
Després d’haver interpretat els dies anteriors Die schöne Müllerin (La bella molinera) i Winterreise (Viatge d’hivern), el baríton alemany va completar al Palau la integral dels cicles de lieder de Schubert interpretant Schwanengesang (El cant del cigne). Acompanyat al piano, com als concerts anteriors, per Leif Ove Andsnes, Goerne va oferir una versió memorable del cicle més incòmode d’interpretar.
Schwanengesang, que musicalment és de màxima qualitat i pertany al Schubert més avançat i agosarat, pròpiament no és un cicle i no està gens clar que l’autor pensés en un cicle en compondre les cançons. Schwanengesang és un invent pòstum, de títol oportunista i poc original, creat per l’editor Haslinger a partir de les cançons que el germà de Schubert va recollir després de la mort del compositor. S’hi barregen poemes de dos autors diferents: Ludwig Rellstab i Heinrich Heine, i si bé és cert que temàticament hi trobem els grans centres d’interès del darrer Schubert, com són el viatge, l’estranyament del món, l’absència o la nostàlgia, no hi ha cap fil conductor que uneixi les cançons. Emocionalment és una mena de muntanya russa on, al costat de peces plenes de llum, com “Abschied” (Comiat), o caramels com “Ständchen” (Serenata), hi trobem una estranyíssima cançó espectral, única en tot Schubert, com “Die Stadt” (La ciutat), amb un inquietant arpegi impressionista repetit que hauria pogut signar Debussy i que posa la pell de gallina, o la terrible “Der Doppelgänger” (El doble), una cançó que faria les delícies d’un psicoanalista.
Goerne ho va cantar tot com si no les hagués estudiades mai, aquestes cançons, com si hagués nascut amb les cançons apreses; va donar a cadascuna l’enfocament precís, la temperatura expressiva que convenia i la distància o la proximitat emocional que hi encaixava millor.
La modulació dinàmica a “Der Doppelgänger”, la darrera cançó, anant del xiuxiueig al molto fortissimo desaforat, aparentment descontrolat, a un pas del crit d’horror per, finalment, deixar que els silencis que separaven les darreres notes pesessin de manera ominosa, aclaparadora, va deixar a tothom amb l’ànima encongida.
Finalment, a tall de bis, Goerne va afegir a la seva actuació “Die Taubenpost” (El colom missatger), sobre poema de Johann Gabriel Seidl: una cançó molt senzilla, ingènua, que segons la tradició, probablement certa, és la darrera que va compondre Schubert. Una cançó alegre, jovial, que en moltes versions de Schwanengesang apareix com a catorzena i darrera cançó del cicle.
Segons els estudiosos, sembla que hi ha motius fonamentats per concloure que l’autor no va pensar mai que “Die Taubenpost” hagués d’anar juntament amb les altres, però el primer editor, que no estava per filologies, també la va afegir al paquet del Schwanengesang i allí es va quedar.
Imatge destacada: © Antoni Bofill (corresponent al concert del dia 4 de març)
