TEMPORADA JOSB. Josep Bros, tenor. Alexia Voulgaridou, soprano. Jove Orquestra Simfònica de Barcelona. José María Moreno, director. Obres de Donizetti, Bizet, Mascagni, Puccini, Verdi, Cilea i Lara. PALAU DE LA MÚSICA. 23 D’ABRIL DE 2023.
Més d’un devia pensar que en plena tarda d’un Sant Jordi escaigut en diumenge assolellat no vindria de gust “tancar-se” al Palau de la Música, però el nombrós públic que hi va acudir va culminar la Diada de la millor manera: assistint a un dels millors concerts de la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona dels últims temps.
La responsabilitat de l’èxit cal agrair-la, en bona mesura, al tenor Josep Bros, especialment pletòric en una ocasió que devia reunir força diversos atractius per a ell, però sobretot pel retorn al Palau i a una temporada que ja coneixia: hi havia cantat per darrera vegada abans de la pandèmia (http://www.revistamusical.cat/critica/la-josb-i-josep-bros-units-per-la-convencio-sobre-els-drets-dels-infants/). Precisament en aquella ocasió el cantant va interpretar algunes de les peces que va tornar a oferir en aquesta, ja que tots dos concerts partien de l’esquema de gala lírica i incorporaven, un cop més, la vessant solidària, aquest cop en benefici d’Asem, l’Associació Catalana de Persones amb Malalties Neuromusculars.
El concert va començar amb l’obertura de La forza del destino seguida de l’ària “Pace, mio Dio” de la mateixa òpera verdiana, a càrrec d’Alexia Voulgaridou. La soprano grega, que va compartir escenari amb Bros durant tota la vetllada, va interpretar a la primera part algunes àries d’òpera que devia tenir en repertori –curiosament, dos fragments de la Manon de Massenet que sonava a la mateixa hora al Liceu– i va incorporar per a l’ocasió les romances i duets de sarsuela a la segona part, amb gran expressivitat i una notable pronúncia del català i del castellà, però amb una veu gastada i opaca en el registre central i greu, si bé complidora en l’agut.
Amb l’entrada de Bros en escena, i des de la seva primera nota, el públic va quedar encisat amb la seva llegendària bellesa tímbrica i el catàleg de recursos que va anar desplegant al llarg del concert: línia de cant, fiato, aguts esclatants i, sobretot, pianissimi que eriçaven la pell i gairebé obligaven l’orquestra a emmudir. Així va ser des d’“Una furtiva lacrima” i “Pourquoi me réveiller” fins a les més agraïdes napolitanes i sarsueles amb què va reblar un recital que va demostrar el seu esplèndid estat de forma.
L’orquestra va tenir poques ocasions de lluir-se en solitari –tan sols l’obertura esmentada i l’“Intermedio” de La boda de Luis Alonso– i va patir en alguns moments els tempi veloços que hi va imprimir el director convidat, José María Moreno, i que dificulten l’empastament entre seccions i dins de cadascuna. En general, però, i a banda d’alguna intervenció solista millorable, la JOSB està preparada per afrontar molt més que aquest tipus de gales i és de fet en programes simfònics on es pot complir plenament la funció pedagògica que li pertoca.
Menció especial, en els bisos, mereix el “Nessun dorma” que Bros va dedicar al pianista i director Ricardo Estrada, que tantes vegades l’havia acompanyat abans de patir una malaltia que l’ha mantingut més d’un any allunyat dels escenaris i de la qual s’està recuperant.
