FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Tenebrae. Xavier Puertas, contrabaix. Eva del Campo, orgue positiu. Dir.: Nigel Short. Obres de Joan Cererols i Tomás Luis de Victoria. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT GENÍS. 8 D’AGOST DE 2018.
Pel Festival de Torroella de Montgrí, en el concert que anualment es dedica a la memòria d’Ernest Lluch, va passar el grup Tenebrae, cor anglès de nom sinistre i cantar lluminós. El Tenebrae va ser dirigit pel seu titular, Nigel Short, i va interpretar un programa integrat per la Salve Regina a 8 veus amb ecos i la Missa de batalla a 12 veus del català Joan Cererols (1618 – 1680), de qui enguany commemorem el quart centenari del naixement. A la segona part escoltàrem l’Officium Defunctorum, la “perla”, la peça més impressionantment perfecta de Tomás Luis de Victoria (1548-1611).
El concert, atesa la condició de música sacra pensada per a un espai naturalment molt reverberant, no va tenir lloc a l’Espai Ter, el magnífic i fresc auditori que des de fa alguns anys allotja la major part del Festival, sinó a l’església de Sant Genís, la bella església gòtica que acollí el Festival durant més de trenta anys. Els darrers anys en què va servir de seu del Festival, l’església va ser dotada d’aire condicionat, però com ara ja no ho és, no en té o, per ser exactes, en té però no funciona, i, per aquest motiu, el concert va tenir un clar caràcter penitencial per al públic, però sobretot per als intèrprets, els quals, amarats de suor, agonitzaven amb gran dignitat damunt l’escenari sense permetre que el malestar afectés el seu cant.
La interpretació de la primera part, amb el concurs –per fer el baix– d’Eva del Campo a l’orgue positiu i Xavier Puertas al contrabaix, va ser bona. La segona part, rigorosament a cappella, va ser excelsa. A la Missa de batalla de Cererols, hi va faltar una mica de “batalla” i la interpretació de Tenebrae, essent bona, no va tenir res a veure amb la vibrant interpretació que aquesta mateixa peça va rebre el mes d’abril passat a l’Auditori de Barcelona a càrrec de la Jove Capella Reial de Catalunya. Potser van aplicar a Cererols el mateix criteri interpretatiu que a Victoria i no és ben bé el cas.
La segona part, aquesta sí, va ser memorable. La bellesa i l’homogeneïtat tímbrica de les veus, la intensa concentració interpretativa de tots, l’escoltar-se els uns als altres, el benefici d’escoltar un cor estable amb gent que fa temps que canten junts, la respiració conjunta, l’exquisidesa i la pertinença dels petits èmfasis dinàmics que vigoritzaven i donaven color al meravellós núvol sonor en perpètua evolució de la perfecta polifonia de Victoria van aconseguir que gairebé oblidéssim la calor.
