Una història amb swing. La Locomotora Negra, 50 anys
Toni Gili
Ajuntament de Barcelona-Renart Edicions, 2021
La desapareguda Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona va acollir el 31 de gener de 1971 la primera actuació d’un quintet jazzístic anomenat La Locomotora Negra. Poc s’imaginaven els protagonistes d’aquell concert que llavors començava una aventura llarga i fructífera que ha durat cinquanta anys. Mig segle d’evolució lenta però segura fins a arribar als disset membres que van formar una big band amb vocació de formació amateur, que va treballar i recrear respectuosament les claus del seu gènere més estimat, el swing, que va representar tota mena d’espectacles amb els convidats més diversos, que va editar dinou discos, quatre devedés i dos llibres, i que, per sobre de tot, va esdevenir l’orquestra més estimada de Catalunya, per la gosadia inversemblant del seu plantejament i per la simpatia amb què va ser rebuda la seva proposta, com si entre músics i públic s’establís una complicitat que mai va desaparèixer.
Arribats al 2021, i amb alguns dels seus membres fundadors –entre ells l’incombustible trompetista Ricard Gili, autèntic factòtum de l’agrupació– superant els setanta anys, La Locomotora Negra va decidir plegar, i ho va fer de la millor manera: oferint una última tanda de concerts, incloent-hi alguns dels seus escenaris habituals, al Festival de Jazz de Barcelona –concretament al Palau de la Música, on ben bé ha actuat cada any–, al de Terrassa –on les seves visites també han estat constants– o al de Sant Sebastià.
Entre els molts llegats que ens ha deixat la formació, cal assenyalar la recent aparició d’un llibre signat per un altre membre de la nissaga Gili, el Toni, aquest en funcions de saxofonista. L’autor no ha escrit una biografia estricta de la big band, ja que en certa mesura aquesta tasca la va assolir un primer volum editat amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació de la colla –Cartes des del tren, també signat per ell–, sinó que ha partit d’aquest assaig per completar una visió d’allò més panoràmica sobre la trajectòria d’una big band que ja és història, amb dades complementàries col·lectives i personals, un repàs de la discografia, els espectacles i les gires, la llarga nòmina de col·laboradors, les composicions pròpies –perquè no tot el que va oferir eren versions– i la grandíssima col·lecció de fotos acumulades durant tants anys, que en realitat són les que marquen el ritme, el swing, d’una obra única en la bibliografia de casa nostra, en justa correspondència amb el caràcter irrepetible de La Locomotora Negra.
