Paper de Música 25è aniversari. Obres de Beethoven, Liszt, Rachmàninov, Prokófiev i Mozart.
Alba Ventura, piano. Segell: Solfa Recording, 2014
Des d’una iniciativa tan particular i tan epigonal d’un model periclitat o periclitant –concertisme de mecenatge particular– que és Paper de Música, ens arriba aquest enregistrament amb el qual ha volgut deixar una empremta permanent de la seva dilatada tasca. Així, el CD deixa constància “tocable” de productiu i sentit afecte per la música.
La tria com a protagonista d’Alba Ventura és un encert, perquè forma part de la història d’aquella casa i consegüentment de la seva pròpia evolució com a artista important que ara ja és sense cap mena de dubtes. La pianista barcelonina es mostra aquí en un repertori que té com a tret comú i distintiu estar format totalment per obres de joventut dels diversos compositors: els clàssics Mozart i Beethoven i els romàntics Liszt, Skriabin i Rachmàninov. Un aplec d’obres de morfologia no torturada, no complexa, fet que si bé comporta un context de dificultats relatives des del punt de vista tècnic, imposa la selecció de criteris expressius elaborats. La qüestió, per tant, rau no en la resposta a una “mecànica” problemàtica, que per a una pianista amb tant ofici com és Alba Ventura no suposa cap problema especial, sinó en la dimensió expressiva. Que de fet és on sempre es manifesta la distinció entre l’artista i el no artista; que és allà on, per tant, es produeix l’aportació personal de l’intèrpret/creador.
I Alba Ventura és una esplèndida artista. En un tipus d’obres com les que configuren el producte, ha sabut extreure’n el context de joia, d’enjogassament fins i tot en alguns casos, d’energia i de lluminositat. Tot el CD traspua aquestes virtuts. Alba Ventura no pretén anar més enllà del que contenen en essència aquestes obres; no ha transcendentalitzat –si se’m permet l’expressió– uns continguts no transcendents, fet que hauria constituït, de la seva part, un exercici d’exhibicionisme gratuït.
Aquest és un mèrit notable que demostra la maduresa que ha assolit la pianista barcelonina; maduresa que cal entendre en el sentit de criteri, però que exigeix fonamentalment saber traduir expressivament de la manera més exacta i alhora poètica possible el criteri propi. I aquí la bella cal·ligrafia de la seva escriptura interpretativa, hi juga un paper cabdal. Escoltar les Nou variacions en Do menor sobre un tema d’Ernst Dressler de Beethoven, o bé l’Estudi en dotze exercicis de Liszt, constitueix un autèntic regal. I també la resta del contingut. Obres petites, obres juvenils, en alguns casos –sobretot Skriabin– distants del que seria el seu opus posterior consolidat, tanmateix abordades amb un discurs d’una gran plenitud creativa. Jaume Comellas
