Subscriu-te

La maduresa de Midori

ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Midori, violí. Tomàs Grau, director. Obres de Brahms i Txaikovski. PALAU DE LA MÚSICA. 26 D’ABRIL DE 2021.

El principal problema dels nens prodigi és que creixen. Midori, que als 11 anys tocava amb Zubin Mehta i que als 14 va ocupar la portada del «New York Times», el setembre d’aquest any en farà 50. Enmig una gran carrera professional, però també la lluita contra l’anorèxia i la depressió.

Midori va actuar una vegada més al Palau de la Música, convocada per l’Orquestra Simfònica Camera Musicae en un concert que commemorava els quinze anys d’existència de l’orquestra. Al programa, el Concert per a violí i orquestra de Brahms, peça major, molt major, del repertori.

El de Brahms, a més de bo, és un Concert molt difícil i exigent, una peça de lluïment. Midori no va decebre, va exhibir perícia, agilitat, precisió, força, la vehemència expressiva que escau a un dels concerts per a violí més imponents del Romanticisme i, sobretot, seguretat. Aquella seguretat tranquil·litzadora de veure un gran solista enfrontant-se amb respecte però sense por a una peça per a grans intèrprets.

Midori, en acabar la seva actuació, encara va regalar com a propina el “Preludi” de la Partita núm. 3 de Bach. La interpretació va ser perfecta, sublim. El millor moment de la nit. La violinista viu avui en una esplèndida maduresa, una situació força més estable que l’efímera condició de nena prodigi.

A la segona part, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, dirigida pel seu titular, el mestre Tomàs Grau, va interpretar la Obertura-Fantasia Romeu i Julieta de Txaikovski.

Les exigències de distància entre intèrprets que imposa la situació sanitària han afectat notablement el so de les orquestres. Tot sona més deslligat, el so homogeni s’ha perdut i les diverses seccions sonen com illes sonores. En alguns casos la corda s’ha hagut d’aprimar molt i, en conseqüència, fustes i metalls de vegades dominen excessivament. Tomàs Grau va intentar pal·liar aquesta situació d’arxipèlag sonor i el conjunt, que en la llarga introducció del Concert de Brahms, havia sonat una mica encarcarat, es va flexibilitzar i va oferir una bona versió de la bellíssima peça de Txaikovski.

Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter