EL TRENCANOUS. Orquestra Simfònica del Vallès. Jordi Brau, narrador. Dir.: Rubén Gimeno. P. I. Txaikovski: El trencanous, suite del ballet, op. 71 (selecció). PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE GENER de 2020.
El Palau de la Música va viure un vespre del dia de Reis en què la inoblidable música d’El trencanous de Txaikovski tornava a recrear-nos el conte de fades sorgit de la ploma d’Alexandre Dumas sobre un relat del poeta E. T. A. Hoffmann. L’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Rubén Gimeno i amb el reconegut narrador i doblador Jordi Brau, ens va transportar tota la màgia del conte: en una nit nadalenca a casa de Stahlbaum, la petita Clara veu com les seves joguines, amb un trencanous al capdavant, disputen una lluita contra un exèrcit de ratolins. El trencanous convertit en príncep, el bosc de la fada de sucre amb la festa en què s’escolten les cèlebres danses de diversos indrets i aquell inoblidable “Vals de les flors”… Una atmosfera màgica amb música sublim de Txaikovski que va tornar a sonar al Palau amb una OSV que novament va mostrar la seva millor vessant interpretativa, tal com ja havia assolit el dia de Cap d’Any amb un destacat concert dedicat a les polques i valsos vienesos.
Així, l’orquestra va copsar el melodisme de Txaikovski entès en la seva màxima dimensió: les fustes –i concretament les flautes–, amb una precisió impecable a les danses, la celesta, una corda homogènia i un metall segur i precís en els atacs confegien un entreteixit sonor en què les inoblidables melodies de Txaikovski fluïen amb subtilitat, amb un equilibri de sonoritat que mai no perdia una intenció musical d’acord amb el fil narratiu de l’acció.
Cal dir que Jordi Brau va estar impecable: una narració expressada amb naturalitat, claredat de dicció i evitant caure en exageracions en les inflexions vocals, a més de mostrar sempre la vessant més amable que transmet aquest deliciós conte de Hoffmann.
I aquest sentit de la naturalitat expressiva va ser l’eix conductor del relat interpretatiu marcat per Rubén Gimeno. La precisió rítmica que requereix aquesta peça de ballet mai no va perdre rigor i precisió, amb unes melodies que avançaven amb un sentit musical brillant però eloqüent. Cal dir que moments com la dansa russa, la xinesa o l’espanyola posseeixen de per si un atractiu líric i rítmic que produeix un veritable plaer en ser interpretades per qualsevol orquestra. Però aquest preciosisme es pot veure perjudicat per un excés en la profusió dels timbres i de l’exageració de dinàmiques que puguin fer perdre el seu inherent esperit musical.
Gimeno va cercar la vessant més lírica d’aquesta suite extreta del ballet de Txaikovski traçant una línia sempre coherent amb el relat del conte i en què mai va mancar l’atmosfera màgica que sempre ens absorbeix quan escoltem aquesta música extraordinària del compositor rus. Un Trencanous de gran qualitat interpretativa seguida per un nombrós públic, sempre ajustat a les normes d’aforament marcades aquests dies.
