6è CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Josep Colom, piano. Obres de Blancafort, Mompou i Chopin. CASAL DEL METGE. 4 DE MAIG DE 2017.
Per Lluís Trullén
Una de les premisses del Cicle de Música Catalana Joan Manén és la recuperació de la música clàssica llegada pels nostres compositors en el període que comprèn els segles XIX i XX. El patrimoni de Manén, Toldrà, Lamote de Grignon, Garreta… segueix revivint temporada rere temporada gràcies al treball de l’Associació mitjançant unes brillants temporades de concerts de cambra.
En aquesta ocasió el pianista Josep Colom era l’artista invitat per oferir-nos un programa dedicat a Mompou i Blancafort en què l’eix central eren, però, les Sonates núm. 2 i núm.3 de Chopin. Els dos autors catalans, bons amics, pertanyents a la mateixa generació i amb estètiques comunes, van emmirallar-se en l’obra de Chopin. Nocturns i Preludis de Blancafort i Mompou, respectivament, s’alternaven prèviament a la interpretació de les dues monumentals Sonates de Chopin. Colom, com sempre, va mostrar-se com un pianista d’unes facultats que ara no cal tornar a descobrir, però sí que en el seu recital ens va deixar alguns trets diferenciats del seu mestratge pianístic. Amb un Casal del Metge que presentava una entrada magnífica, del recital de Colom volem destacar els moments que requerien la màxima sensibilitat expressiva. Preciosista en el color obtingut en les obres de Mompou i Blancafort (autor aquest que interpretava per primer cop en directe), va depurar amb uns timbres plens de delicadesa aquelles harmonies que desprenen una aroma màgica tan pròpia d’ambdós autors. En la interpretació dels dos compositors catalans Colom es va mostrar evocatiu, delicat, amb un refinament ben propi de l’estètica que traspua dels Nocturns i dels Preludis.
La seva opció de Chopin va resultar més personal, fins i tot més discutible. Els contrastos sobtats entre dinàmiques en pianissimi i fortissimi en el decurs de la Sonata Marxa Fúnebre o una elecció de tempi intrèpids en els moments de màxima exigència de velocitat van fer perdre un punt les fascinants interpretacions que tantes vegades hem lloat de Josep Colom. Moments màgics com precisament el passatge central del moviment lent de la Marxa Fúnebre o de l’uníson tan endimoniat a nivell tècnic que, com un vent misteriós, clou la segona Sonata, van mostrar-nos el Colom pletòric. En general, les interpretacions de les Sonates van estar marcades per la rauxa, la vehemència i el temperament, sense obviar aquella pinzellada màgica de poesia que el pianista sempre atorga a les seves interpretacions. Quatre Estudis de Chopin van posar punt final a un recital d’altíssim compromís tècnic que serà recordat, però, per l’expressiva sensibilitat que Colom va mostrar en els moments més delicats de Chopin i pels meravellosos colors extrets en la música de Mompou i Blancafort.
