LE NOZZE DI FIGARO, DON GIOVANNI i COSÌ FAN TUTTE de Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret de Lorenzo Da Ponte. Robert Gleadow, Angela Brower, Thomas Dolié, Ana-Maria Labin, Lea Desandre, Alix Le Saux, Norman D. Patzke, Paco Garcia, Mercedes Gancedo, Alexandre Duhamel, Alex Rosen, Iulia Maria Dan, Julien Henric, Arianna Vendittelli, James Ley, Miriam Albano. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Marc Minkowski, direcció musical. Ivan Alexandre, direcció d’escena. LICEU. 7, 8 i 9 D’ABRIL DE 2022.
La il·lusió de veure la trilogia Mozart-Da Ponte d’una tirada, com si es tractés d’una obra en tres actes, i a més dirigides per Marc Minkowski, ben aviat va esdevenir una desil·lusió.
Tot i que Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte no van ser escrites com a conjunt, comparteixen certes temàtiques, com l’amor, la infidelitat, l’engany i el perdó, que poden permetre aquesta unificació. La producció, concebuda per al Drottningholms Slottstheater de Suècia, amb els mateixos escenografia i repartiment, també compta amb una direcció musical compartida que, venint de Marc Minkowski, feia preveure rigorositat estilística, tot i que l’Orquestra Simfònica del Liceu no toqui amb instruments antics. Res més lluny de la realitat.
La proposta escènica d’Ivan Alexandre, la mateixa per a les tres òperes, juga amb la idea del teatre dins del teatre. L’escenògraf Antoine Fontaine crea un teatret d’estructura de fusta amb cortines que delimiten els espais escènics, camerinos a la vista on també es desenvolupa l’acció mentre els actors/personatges es vesteixen i maquillen a la vista del públic, i una il·luminació amb candeletes de Tobias Hagström Ståhl que ens transporten als teatres ambulants del segle XVIII. Minkowski hi afegeix picades d’ullet musicals introduint en cada òpera frases musicals d’una altra per crear un fil conductor en què Cherubino esdevé l’ànima dels tres títols mostrant-lo com un jovenet juganer a la primera, un consumat seductor a la segona i un home gran i amargat a la tercera.
Fins aquí, tot correcte, ja que la proposta aporta aquest encant de l’antic, de la deliciosa espontaneïtat de la commedia dell’arte. El problema sorgeix quan les veus són massa petites i de segona categoria per omplir un teatre com el del Liceu. Aleshores ens adonem que realment som davant d’un teatre ambulant real, d’una producció plegable per fer gires, on els cantants funcionen molt bé com a actors però no com a cantants. De fet, si el text hagués estat dit en lloc de cantat, el resultat probablement hauria estat millor, malgrat la fantàstica i expressiva direcció de Minkowski. I si a Le nozze de Figaro la proposta funciona bastant bé pel seu caràcter de comèdia i en el Così també en algunes escenes –amb un final divertit on les parelles acaben barallant-se–, al Don Giovanni no gira ni amb rodes, ja que en seguir en to de comèdia, l’argument és confús i la part dramàtica queda ridícula.
Veus petites i desiguals
En l’àmbit de les veus, el Figaro/Leporello del baríton Robert Gleadow va marcar, i per mal, les funcions dels dies de l’estrena. Histriònic fins a la sacietat, amb un cant sense cap mena de musicalitat, amb dificultat d’afinació i més cridat que cantat, només va destacar com un gran actor de comèdia a l’engròs. A Le nozze, les veus masculines van tenir una mica de tot. El baríton Thomas Dolié en el paper de comte d’Almaviva se’n va sortir una mica millor que el baix-baríton Norman D. Patzke com a Antonio i Bartolo, i el tenor Paco Garcia com a Don Curzio, que tampoc van convèncer.
El baríton Alexandre Duhamel no va saber trobar el punt seductor al seu Don Giovanni, fet que en creava un rebuig total, a part de la manca de matisos en la veu. El cant desigual va estar entre una semiagradable serenata “Deh vieni alla finestra”, acompanyat a la mandolina per la sorprenent i agradable presència d’Eduard Iniesta, i una escena del sopar caòtica amb un Alex Rosen com a Commendatore gens imponent que curiosament havia fet un Masetto de veu petita però bonica. L’endemà, en canvi, Duhamel se’n va sortir millor com a Don Alfonso (Così), potser pel caràcter més sever del personatge.
Millor les dones
Van sortir-se’n millor les dones. La soprano Ana-Maria Labin va ser la comtessa d’Almaviva a Le nozze i Fiordiligi al Così. De veu petita, però ben afinada i amb molta musicalitat, va anar creixent amb un cant bonic a les àries “Porgi amor” i “Dove sono”, seguit de l’encantador duo amb Susanna “Che soave zeffiretto” (Le nozze), així com a l’ària final “Per pietà, ben mio perdona” al Così, molt aplaudida. La mezzo Angela Brower va ser Sussana a Le nozze mostrant una bona projecció i afinació, sobretot a “Deh, vieni non tardar”, i Dorabella al Così, amb una simpàtica interpretació d’“E amore un ladroncello”. En el rol dels seus enamorats, el tenor Julien Henric va ser un correcte Ferrando, que el dia anterior havia fet una bonica interpretació de l’ària “Il mio tesoro” com a Don Ottavio (Don Giovanni), mentre que Florian Sempey (Guglielmo) va passar sense pena ni glòria.
També van estar encertades Lea Desandre, que va fer un Cherubino divertit i entremaliat amb una “Canzonetta” de veu fresca i clara, la Barbarina de Mercedes Gancedo –el millor de la nit– amb la romàntica ària “L’ho perduta, me meschina“, i una Miriam Albano fent de Despina lleugera i divertidíssima en el paper de jutge. Per contra, les Marcellina (Le nozze) i Zerlina (Don Giovanni) d’Alix Le Saux no va sobresortir en res.
Al Don Giovanni, Arianna Vendittelli va ser una Donna Elvira de veu segura i la soprano Iulia Maria Dan es va mostrar entregada i de veu sonora com a Donna Anna a “Don Ottavio son morta”, amb algun agut escanyat a “Orsai chi l’onore” i una molt bona sensibilitat a “Non mi dir”.
Un Minkowski rapidíssim
Pel que fa a la direcció, tant a Le nozze com, en menys mesura, a Don Giovanni, Minkowski va marcar uns temps rapidíssims i a vegades un excés de volum que no afavoria gens els cantants, però com que els contrastos dinàmics i els canvis de tempo eren bons, els músics del Liceu complien més que bé i la partitura és excel·lent, si un s’abstreia del que passava a l’escenari i ho escoltava com si fos una simfonia; sobretot al Don Giovanni, pel seu caràcter més dramàtic, es podia gaudir d’allò més, alhora que des del podi, els que vam tenir la sort de veure’l, podíem seguir Minkowski cantant, rient, donant-se copets de batuta al cap i fins i tot fent un pam i pipa als cantants i, doncs, mostrant que s’ho passava d’allò més bé. Al Così els tempos i arravataments es van moderar, potser fruit del cansament de les tres jornades seguides.
Imatge destacada: (c) Paco Amate.
