FANFARE CIOCARLIA. Gira mundial de presentació de Devil’s Tale (Asphalt Tango/Karonte, 2014). SALA APOLO. 26 D’ABRIL DE 2014.
FESTIVAL DEL MIL·LENNI. Goran Bregovic & The Weddings and Funerals Orchestra. Champagne for gypsies. PALAU DE LA MÚSICA. 29 D’ABRIL DE 2014.
Per Jordi Urpí
En una d’aquelles estranyes coincidències que a vegades es produeixen en el calendari de concerts de la ciutat, Barcelona va rebre, amb tot just quatre dies de diferència, la visita de dos dels noms més importants de les músiques balcàniques: dissabte, 26 d’abril, Sala Apolo, cita amb la romanesa Fanfare Ciocarlia, i dimarts, 29 d’abril, Palau de la Música Catalana, trobada amb el “iugoslau” Goran Bregovic. Dos projectes amb recorreguts vitals i artístics prou diferents, però que sempre fan les delícies del públic que participa de les seves actuacions.
Comencem pel principi. Coneguts com els autèntics reis del metall (una definició que juga amb la família dels instruments que toquen i amb la velocitat que fan servir, comparada sempre amb la dels músics de heavy metal), els alegres sapastres que formen l’estrepitosa Fanfare Ciocarlia van demostrar, de nou, la seva disposició per fer sonar trompetes, saxòfons i tubes més ràpid, més fort, més tot. Fora de tres o quatre peces, la seva actuació va suposar una descàrrega d’energia sense aturador que va sonar amb una acceleració i una perfecció d’execució que, per moments, semblaven impossibles. Veure’ls en acció significa, sempre, quedar bocabadat davant unes capacitats tècniques que només poden ser innates.
El repertori va barrejar temes del seu nou disc, Devil’s Tale (“Swing Sagarese”, “The Absinthe-Minded Gipsy”), les grans fites de la seva extensa discografia (Lume Lume, Iag Bari, Asfalt Tango), clàssics balcànics que tothom del públic canta i balla (Bubamara, Sandala) i algunes de les seves versions espectaculars (Caravan de Duke Ellington, Born to be wild d’Steppenwolf). El grup va tancar la vetllada, com és costum, a peu pla i a tocar del públic, que va acomiadar com es mereixia la popular fanfara de Zece Prăjini, un petit poble perdut del nord-est de Romania.
I si a l’Apolo va ser al final, al Palau de la Música Catalana va ser al principi quan els músics van passejar-se per la platea. Així va començar l’actuació de Goran Bregovic, fidel a la seva presència gairebé anual als escenaris barcelonins, aquest cop amb Champagne for gypsies (Mercury, 2012) sota el braç. El músic balcànic va ser molt generós amb el públic i va regalar dues hores ben bones de música, sempre amb presència destacada dels vuits components de la seva Banda de Bodes i Funerals (l’ordinador, una mica excedit de volum, n’era el novè). Llest com una guineu, amb el segon tema, Gas gas, ja va encendre l’audiència i no va deixar mai que la tensió baixés gaire, encara que també van sonar peces dolces com Ausencia (cantada en la versió original per la capverdiana Cesária Évora) o Ederlezi (la cançó que acompanya una de les escenes més oníriques d’El temps dels gitanos, la pel·lícula d’Emir Kusturica de l’any 1988).
L’únic que podem retreure a l’amic Bregovic és que, tot i que ell afirma que no pertany al show business, el cert és que es comporta com una vella i cansada rock star: cada vegada fa menys coses durant el concert, ja coneixem la majoria dels seus acudits, fa temps que no entoma cap risc artístic… El públic, però, li perdona tot això perquè quan sonen peces com Mesecina, Truckers’ song o Cajesukarije Cocek, una mena de catarsi col·lectiva connecta la platea amb l’escenari i només queda saltar, ballar i picar fort de mans per alliberar-nos de les misèries d’aquest món. Opa cupa!
