PALAU 100. English Baroque Soloists, Monteverdi Choir. John Eliot Gardiner, direcció. J. S. Bach: Missa en Si menor, BWV 232. PALAU DE LA MÚSICA. 11 D’ABRIL DE 2023.
Si Bach és el déu de la música, Gardiner n’és l’apòstol principal. Amb aquest convenciment vam sortir dimarts del Palau de la Música després d’escoltar la immensa Missa en Si menor del compositor alemany a càrrec del Monteverdi Choir i els English Baroque Soloists, sota la tutela de John Eliot Gardiner, en la gira de celebració del seu vuitantè aniversari.
Fa deu anys, a L’Auditori, ja vam viure aquesta experiència que va molt més enllà de la música per submergir-nos en un món irreal, entre l’espiritualitat i la bellesa d’una obra d’art sublim. Els mateixos conjunts i el mateix director d’aleshores van aconseguir omplir el Palau de gom a gom de deixebles fidels que, d’antuvi, esperaven i sabien que viurien una experiència sublim. I Gardiner i els seus conjunts no ens van decebre.
Després de més de cinquanta anys estudiant i reinterpretant Bach, John Eliot Gardiner ens va oferir una lectura allunyada dels purismes de l’escola historicista per acostar-se a una versió més dramàtica, teatral i operística que no pas religiosa. El mestre, de gest elegant i fins i tot dansarí, va jugar amb dinàmiques i vibrats en les veus que ens allunyaven de versions anteriors, fins i tot de les que ell mateix ha enregistrat els últims decennis, per endinsar-nos en un món ple de glorioses sorpreses sonores.
Sense interrupcions entre moviments i sense pausa, el director va apostar per temps lleugers, que en algun moment van provocar algun problema de coordinació –com en el “Laudamus te”, el duet format per concertino i soprano–, com també va patir algun desajust d’afinació el solo de trompa natural, al límit de les seves possibilitats. Això no obstant, els English Baroque Soloists van oferir un so ric i compacte, empastat, dúctil en les dinàmiques i colorista, amb uns solistes virtuosos en el fraseig i al servei de l’expressivitat en les àries, des de la imponent majestuositat del “Kyrie” inicial a la dolçor del cor a “Et incarnatus est” del “Credo” o al misteri del “Crucifixus”, un dels passatges fúnebres més commovedors de la història de la música. Les tres trompetes van sonar imponents des d’un costat de la boca de l’escenari.
El Monteverdi Choir ja ens ha demostrat en més d’una ocasió que és un dels millors cors del món. I no va defraudar. La seva ductilitat en volums i colors, els seus pianíssims plens d’emotivitat i els fortes contundents propers a un cor verdià van demostrar un cop més la seva excel·lència en una partitura que exigeix un esforç titànic quant a virtuosisme, agilitats i expressivitat. Gardiner ha apostat aquesta vegada per veus més cristal·lines, tot buscant les veus blanques originals, potser, i el resultat és més eteri, espiritual.
Com és habitual en els conjunts estables de música antiga, els solistes van sorgir del cor per donar forma a les diverses àries i duets, amb un gran nivell general, i destacant el contratenor Reginald Mobley, que va oferir un “Agnus Dei” sobrenatural. El cor final, “Dona nobis pacem”, va ser com una onada de veus ascendents que Gardiner dibuixava amb gest ampli en l’aire, com una pinzellada creixent. Impressionant.
El públic que omplia el Palau de gom a gom va mantenir un silenci reverencial al llarg de tota l’obra. Amb tot, l’apassionament musical va fer que alguns aplaudissin al final del “Kyrie”, i que la majoria explotessin en aplaudiments i ovacions entusiastes abans que l’evangelista Gardiner abaixés les mans després de l’últim acord del “Pacem” final, tot trencant el silenci posterior a la pregària. Tot i això, els que hi vam ser en vam sortir extasiats, transformats, segurs d’haver viscut un miracle d’aquests a què Gardiner ens té avesats.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
