CECILIA BARTOLI. Kammerorchesterbasel. Julia Schröder, concertino/direcció. Àries i obertures d’Agostino Steffani. L’AUDITORI. 10 DE DESEMBRE DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
El terratrèmol Bartoli tornà a Barcelona després de dos anys d’absència a la capital catalana, i novament ho va fer a L’Auditori, i amb repertori barroc, aquest cop presentant nou disc, Mission, en què la cantant té com a missió recuperar àries totalment ignotes d’Agostino Steffani; fins ara un autèntic desconegut del Barroc, sobre el qual la cantant romana ha convingut de posar els ulls –i les oïdes–, tot contribuint a la causa de recuperar-ne l’obra, en un acte de justícia sempre qüestionable.
D’entrada, el concert d’ahir convidava a la reflexió. Si ni Cecilia Bartoli aconsegueix avui dia, no pas fer un “sold out”, sinó tan sols omplir generosament la sala gran de L’Auditori, és que alguna cosa –greu– està passant al món de la música. I no deu ser per manca de promoció, que de la visita d’aquesta cantant a la nostra ciutat se n’ha fet molta, i del seu darrer disc encara més. I no és que de cop i volta la Bartoli hagi deixat de tenir seguidors, perquè en té a bastament i fervorosos, com ho demostraren amb ganes des de l’inici fins al final del concert. Òbviament, la pujada a un 21% de l’IVA hi ha de tenir una part important de culpa, però caldrà plantejar-se seriosament si és rendible posar preus tan elevats a les entrades, amb el risc de tenir la sala mig buida, o bé convé revisar els preus i ajustar caixets, fins i tot el de la senyora Bartoli. O això o resignar-se a escoltar el disc a casa, que és el que ja està començant a fer una part de l’audiència que fins ara omplia els concerts.
L’altra reflexió és de caire més artístic. Des que va començar a explorar el mercat dels discos del “tresor”, tot recuperant desconeguts músics barrocs aparentment a l’altura dels Scarlatti, Händel i Vivaldi, Cecilia Bartoli ha creat un tipus d’espectacle a la seva mida, amb llicències escèniques i musicals que només a ella, per ser qui és, i perquè, en el fons, és una gran artista, se li permeten. No ens imaginem una altra cantant seient en un sofà en un costat de l’escenari mentre l’orquestra interpreta una obertura, i encara menys que els músics d’aquesta mateixa orquestra li ofereixin una reverència al final d’una peça. No volem mostrar objeccions a un model que li funciona i que, com a creadora d’aquest, defensa amb justícia. Ella s’ho val, perquè això forma part de l’espectacle, del seu espectacle barroc i vocal.
Però si tot això no anés acompanyant d’una veu única, d’una tècnica inaudita, d’una capacitat de commoure amb el seu timbre eteri inconfusible, i d’una orquestra professional i d’altíssim nivell com la Kammerorchesterbasel, tot el que s’ha exposat seria un bluf i no se sostindria de cap de les maneres. I no és que la música d’Agostino Steffani estigui mancada d’inspiració, però d’aquí a considerar el músic de Castelfranco (Vèneto) com la baula perduda entre Scarlatti i Vivaldi, hi ha molta diferència. Tot i això, en la veu de Bartoli, una gran part de les àries i ariette d’Steffani que va interpretar generosament al llarg de l’extens programa, sonaven delicades i amables, tot explorant racons insospitats de la sensibilitat de l’oient, en particular amb les àries amb menor acompanyament instrumental, com “Amami, e vederai” de Niobe, regina di Tebe; “Sposa, mancar mi sento… Deh, non far colle tue lagrime” de Tassilone, o les tres breus àries de La libertà contenta, La superbia d’Alessandro i Henrico Leone que la soprano va interpretar seguides a la segona part, en un dels moments més íntims del concert.
Amb menys pirotècnia vocal que en altres ocasions, el concert d’ahir va ser un regal per a les oïdes. Fa temps que la cantant ha demostrat que darrere de la coloratura vertiginosa s’amaga una artista veritable, que commou amb el fil de veu que és capaç d’emetre per foradar l’epidermis del més insensible. Però per si algú hi anava per escoltar focs d’artifici, la soprano regalà tres Händels fora de programa per acontentar tots i cadascun dels assistents.
Contents i cap a casa, però amb la inquietud de no saber quan podrem tornar a sentir artistes d’aquesta categoria si la corba econòmica continua davallant al ritme actual. Potser la “missió” hauria d’anar dirigida més aviat a recuperar el públic perdut, abans que aquest sigui l’autèntic tresor perdut.
