MORIR… AL SEGLE XVII. Formació vocal O Vos Omnes. Vespres d’Arnadí. Dir.: Xavier Pastrana. Obres de Tomás Luis de Victoria, Schütz i Monteverdi. ESGLÉSIA DEL CONVENT DE LES CARMELITES DESCALCES (Tarragona). 23 DE MARÇ DE 2012.
Per Marta Trill Gutiérrez
La mort ha estat un dels temes més recurrents al llarg de la història en l’art, la literatura i la música. En ple període de penitència i reflexió cristiana, exposar els canvis de significat que ha experimentat l’extinció de l’home és tot un exercici. I encara més si l’eina escollida per demostrar-ho són les composicions litúrgiques d’una centúria concreta. L’ensemble vocal O Vos Omnes, junt amb el conjunt Vespres d’Arnadí, sota la direcció de Xavier Pastrana, van exposar les diverses posicions del pas de la vida a la mort amb un repertori centrat en obres del segle XVII. Aquesta etapa, caracteritzada per diferents conflictes bèl·lics i religiosos, permet comprovar com l’herència del catolicisme i el llegat del protestantisme van materialitzar-se en les creacions musicals sacres i profanes.
La selecció de la formació O Vos Omnes va recuperar el testimoni de Tomás Luis de Victoria, considerat el millor músic espanyol del Renaixement i un dels més grans compositors de música eclesiàstica de la seva època a Europa. La intensitat amb què el conjunt va interpretar extractes de l’Officium Defunctorum va posar de manifest l’espiritualitat característica de les composicions d’aquest polifonista, que reflecteixen la por davant el traspàs. El recorregut va continuar amb l’Stabat Mater de Juan Gutiérrez de Padilla, en què la potència dels intèrprets equilibrava la densitat de les harmonies, escrites amb l’objectiu d’aconseguir transmetre la duresa d’un text que exposa el dolor d’una mare arran de la mort d’un fill. El Crucifixus de Lotti, treballat a partir de dissonàncies contínues, va exhibir-se amb canvis de dinàmica i meticulositat mètrica, elements que van atorgar l’emotivitat requerida a la peça.
El pas pel protestantisme es va presentar amb Schütz, una bona mostra del canvi de mentalitat respecte de la mort, entesa com un alliberament del pas dolorós per la vida. L’actitud dels intèrprets en l’execució de Selig sind die Toten i So fahr ich hin va respondre a les exigències de les brillants melodies i els textos alegres del compositor alemany. La mort i l’amor van ser els protagonistes de l’epíleg del concert, protagonitzat per una mostra de drama italià, com per exemple, Lasciate mi morire i Si ch’io vorrei morire de Monteverdi. La idea de l’amor no correspost, però, es va manifestar amb el seu màxim esplendor amb O morte d’Scarlatti, en què el director, Xavier Pastrana, va marcar els membres del cor amb severa rigorositat, tot i la complexitat de tempo de l’obra. El punt final del concert, el va posar Plorate filii Israel de Carissimi, a més d’un fragment de la Missa de difunts de la reina Mary de Purcell.
La modesta església del Convent de les Carmelites Descalces, situada a la part alta de Tarragona, va acollir el conjunt vocal, format per una joveníssima plantilla de cantaires. Amics, familiars i desconeguts dels intèrprets van ocupar tota la planta d’un edifici que, malgrat la seva humil aparença, no va condicionar la intel·ligibilitat de la part vocal. Sí que ho va fer, però, amb la instrumentació de les peces, executades per arxillaüt, orgue i violoncel, aquest darrer en substitució de la viola de gamba, instrument contemporani de l’escriptura de les obres. Xavier Pastrana, més enllà de la seva faceta com a director, va mostrar la seva habilitat com a comunicador, ja que va presentar cadascuna de les obres abans de ser interpretades. El resultat va ser una vetllada emotiva i instructiva amb la joventut i la prometedora trajectòria dels intèrprets com a valor afegit.
Per fi comencem a tenir crítica musical de concerts que es fan al Camp gràcies a la Revista Musical Catalana. Vet aquí la primera i interessant aportació de la periodista i musicòloga Marta Trill. Visca!