Da Camera. Sol Gabetta, violoncel. Bertrand Chamayou, piano. Obres de Schumann, Beethoven, Xostakóvitx i Servais. Palau de la Música. 5 de març de 2012.
Per Mercedes Conde Pons
Estem massa acostumats a veure sempre les mateixes cares als concerts; tant és així que associem un cert grup de gent delimitat amb el públic que acostuma anar a l’òpera, o bé als concerts simfònics de cicles com Palau 100 o Ibercamera o als concerts de l’OBC. Fins i tot, abans que desaparegués el malaguanyat cicle Euroconcert, hi havia un grup concret de seguidors d’aquest cicle. I normalment és difícil veure aquestes cares barrejades en dos o més d’aquests cicles.
Però –deixant de banda l’oferta d’Euroconcert, no sempre ajustat amb aquest model de concerts– semblava com si Barcelona no tingués un públic adient per als concerts de cambra, a banda dels fidels seguidors del Quartet Casals. Alguna cosa deu estar canviant. L’ambient del concert del nou cicle Da Camera que el passat dilluns van oferir Sol Gabetta –violoncel– i Bertrand Chamayou –piano– al Palau de la Música Catalana va desfer aquesta suposició, imposada potser per la inèrcia. Més de dues terceres parts de l’aforament –pel cap baix– omplien la Sala de Concerts per lliurar-se –en sentit literal– a la interpretació d’aquest duo musical. I entre aquest grup de públic, poques cares conegudes. On cau, doncs, la premissa que a Barcelona no hi ha públic per a la música de cambra? No n’hi havia o no s’havia sabut atreure? Públic de qualitat, finalment –que no és poc important–, que va respirar amb els intèrprets i va protagonitzar, junt amb ells, moments de silenci i hipnosi cada cop menys sovintejats a les nostres sales.
Intentarem evitar el joc de paraules que propicia el nom de la violoncel·lista i el color –daurat– del vestit amb què es va presentar en escena, però Sol Gabetta va il·luminar i va escalfar l’ambient al llarg del concert, amb un clar crescendo a mesura que se succeïa la interpretació de les obres del programa.
L’inici del concert no era pas de circumstàncies. Les Fantasiestücke –originals per a clarinet i piano– de Robert Schumann són obres de compromís, i potser precisament perquè exigeixen concentració van passar massa ràpid per la consciència de qui signa aquestes línies. Només començar la Sonata per a piano i violoncel núm. 3, op. 69 de Beethoven, el concert va iniciar l’ascensió cap a allò intangible. Si bé a l’inici es podia percebre una petita descompensació entre el so del violoncel i el piano –per molt que Chamayou no tocava en cap cas amb excés de volum–, l’equilibri es va anar donant de forma natural i els greus del violoncel van acabar guanyant presència.
Tot i tractar-se de dos músics joves, tant Sol Gabetta com Bertrand Chamayou són músics amb una maduresa inusitada i ja coneguts, per separat, als escenaris de L’Auditori; la primera com a solista en un concert simfònic, el segon en un inoblidable concert amb els Vingt regards sur l’Enfant Jesus de Messiaen no fa gaire temps. Com a duo van mostrar una conjunció i un respecte mutu exquisit. Atents l’un a l’altre, en cap cas no van anar tampoc l’un a redós de l’altre, i van anar prenent la iniciativa individualment i col·lectivament, respirant conjuntament, com ho fan els grans. Cap sorpresa, doncs, que la Sonata per a violoncel i piano en Re menor, op. 40 de Dmitri Xostakóvitx esdevingués la fita del concert, amb un crescendo de sublimació a partir del segon moviment (“Allegro”) i en direcció al quart moviment (“Allegro”) passant per un “Largo” de somni. Virtuosisme i fantasia en l’obra de Servais –la Fantaisie sur des Airs Russes, op. 13–, el públic entusiasta només va demanar dos bisos, que van oferir gustosament, per deixar regust de voler sentir-los més i properament.
