CONSTEL·LACIÓ PALAU 100. Ensemble Pygmalion. Cor Jove de l’Orfeó Català. Raquel Andueza, soprano. Irene Mas, soprano. Albert Riera, tenor. David Hernández, tenor. Pau Bordas, baix. Dir.: Raphaël Pichon. Obres de Charpentier. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE MAIG DE 2014.
Per Lluís Trullén
Amb un programa monogràficament dedicat a obres religioses del compositor francès Marc-Antoine Charpentier, el conjunt francès Pygmalion i el seu director, Raphaël Pichon, juntament amb solistes vocals i el Cor Jove de l’Orfeó Català van endinsar-nos en les delicadeses de la música religiosa de la plenitud del Barroc francès gràcies a un treball ple de rigor.
Interpretar Charpentier, tal com s’esdevé amb les obres de Lully i Rameau, sempre resulta complex, tant pel seu entramat harmònic, ple de refinament i subtilesa, com melòdic, amb una intensa càrrega emocional lírica. A més de la gran producció per a música escènica, l’abundant obra religiosa de Marc-Antoine Charpentier conté igualment una qualitat excepcional, essent el seu Te Deum la referència més paradigmàtica.
El director francès Raphaël Pichon (1984), malgrat la seva joventut, ja ha esdevingut un referent de la interpretació de les obres corals per a escena i religioses del Barroc en general i franceses en particular i així es va constatar en aquest concert que suposava el seu debut a Espanya. Quan tenia 22 anys va fundar el conjunt Pygmalion i a partir d’aquest moment es va anar forjant un conjunt que (a més d’un nivell tècnic impecable) té com a premissa que la música ha de brollar amb constant expressió i sensibilitat, essent escrupolós en tot el que fa referència als criteris històrics interpretatius. Però aquests resultats només es poden assolir mitjançant el detallisme del treball i per això quan escoltàvem el Cor Jove de l’Orfeó Català (esplèndid sota les ordres d’Esteve Nabona), fins i tot l’acurada pronunciació del llatí amb un particular accent francès havia estat cuidat fins al detall per assolir la pauta interpretativa requerida.
Pichon presentava un programa dedicat a la música religiosa de Charpentier escrita entre els anys 1687 i 1698, període en què el compositor ocupava el càrrec de mestre de música dels jesuïtes a l’església de Saint Louis (una tasca que deixà aquell 1698 per treballar fins a la seva mort, el 1704, a la Sainte-Chapelle a París). Música plena de subtilitat en la seva primera part, intimista, delicada, en què un Cor Jove esplèndid i il·lusionat assolia tot el detallisme demanat pel director, i integrant-se plenament amb la part instrumental, servida per una orquestra impecable.
Els solistes vocals van fer un treball eficient en el decurs de tot el concert. La soprano Raquel Andueza va estar molt segura en totes les seves intervencions, en què va exposar una veu nítida i regular en tota la seva tessitura. Irene Mas, cantaire del Cor Jove, va mostrar una categoria indubtable com a solista, amb una projecció de veu plena de seguretat i sensibilitat. Albert Riera, tenor experimentat i que a darrera hora va substituir Toni Gubau, no va tenir problema per resoldre les exigències del registre agut de la tessitura. Per la seva part, David Hernández va estar del tot eficient i, amb un color de veu summament idoni per afrontar aquest repertori, va copsar tot el fraseig i refinament exigit en les seves intervencions. Finalment, Pau Bordas, una veu prou coneguda, va mostrar una solidesa i seguretat constant exposant el seu color de veu bellíssim.
La manera com Pichon feia emergir la riquesa melòdica tan elegant i representativa del Barroc francès de la Messe de minuit pour Noël, com cuidava la polifonia, com rebutjava volgudament unes sonoritats excessivament fortes, van servir per expressar tota la intimitat que conté la partitura. El treball dels solistes vocals va resultar del tot impecable, malgrat que, tal com succeeix en les obres religioses franceses d’aquest període, les dificultats de l’expressió i la recerca constant d’un discurs delicat cal que se sobreposin a un cant exuberant i ple de virtuosisme.
La segona part va presentar-nos el Charpentier més brillant i colorista, en què els sons de les trompetes i els timbals, la pompositat i els colors tan propis de l’estètica de la música del període versallesc de Lluís XIV emanaven, tant de la Marche de triomph com del Te Deum, iniciat amb el celebèrrim “Preludi”. Una orquestra conjuntada, amb un equilibri de sonoritat impecable, amb una precisió en les dinàmiques realment extraordinària, feia sorgir la música del Te Deum amb brillantor, eloqüència, amb un aire festiu. I aquesta idea musical era recollida idènticament per solistes vocals i, per sobre de tot, pel Cor Jove. El seu cant brollava amb naturalitat, amb exquisidesa i amb un treball polifònic acurat, tot, però, seguint un rigor fruit d’un treball intens i meticulós. Grans aplaudiments per a uns músics molt joves, tant pel que fa al Cor, com als solistes i l’orquestra, plens d’una il·lusió –i, per descomptat, d’una qualitat tècnica contrastada– que van saber transmetre havent copsat tota la lluminositat del Barroc francès de Charpentier.
