La música de la Jonc
David Puertas (ed.)
Barcelona: Fundació Jove Orquestra Nacional de Catalunya, 2005. 189 pàgines.
La temporada passada, a L’Auditori, en un concert en què el text del programa de mà ocupava extraordinàriament un DIN A4 pels dos costats, una senyora es queixava darrere meu: “Buf!, quin programa més llarg!” No és estrany que la senyora es queixés, si tenim en compte que la gent s’acostuma a allò que se li dóna… I és que el que es dóna és cada cop menys. Els últims anys s’ha anat instaurant la tendència (tret d’algunes comptades excepcions) de reduir cada cop més no ja la llargada, sinó la densitat, la profunditat (i també els honoraris…) dels comentaris de les notes de concert. Unes notes que cada cop han de ser més lleugeres, contextuals, amenes, anecdòtiques i han de procurar no entrar gairebé en cap valoració musical de pes.
Ens agradi o no, hem tendit a rebaixar el nivell, sotmesos a l’apriorisme que el públic no sap de música i que, per tant –quin paternalisme!–, no se li’n pot parlar amb gaire profunditat. Però em costa de creure que el públic dels anys vint i dels anys trenta sapigués tanta més música que el d’avui com per llegir programes de mà de sis, vuit o deu pàgines (si no més…), amb textos notablement tècnics en els quals sovint s’intercalaven pentagrames –la qual cosa, sigui dit de passada, avui seria un veritable anatema!
No ens hauríem d’estranyar, doncs, que d’aquí a mig segle dels programes d’avui no se’n pugui extreure res, condemnats com estan a la caducitat de la pressa, de la instantaneïtat i de la lleugeresa. Ben al contrari de les anàlisis que es feien fa setanta, vuitanta o noranta anys per als concerts de l’Associació Música da Camera, per als cercles wagnerians o per a altres cicles coetanis… Unes anàlisis, aquelles, que continuen sent textos de referència, que han quedat per a la posteritat i que encara avui il·luminen l’esperit d’aquell benaventurat que en pot trobar algun exemplar als Encants…
En un món on el whatsapp i el correu electrònic han substituït la carta postal, la conversa telefònica i la trobada personal, ens estem acostumant a la lectura immediata. I la immediatesa té poc a veure amb el pensar: una activitat que –com bé recordava Heidegger– té a veure amb el pes i que cal que sigui sospesada i, per tant, meditada i mediada. Havent desposseït la lectura del seu pes específic (del seu pensament, diguem-ne), la lectura esdevé cada cop menys significativa.
I vet aquí la contradicció flagrant!: perquè un programa hauria de ser, sobretot, significatiu! O almenys això és el que es dedueix de la saviesa del Coromines, que refereix que programa deriva de prograjw: ‘jo anuncio per escrit’. I el que mereix ser escrit és, només, allò prou rellevant per depassar la seva dimensió present i perpetuar-se més enllà de la seva labilitat. En definitiva: la grafia d’avui és absolutament fungible, quan l’escriptura va néixer just per al contrari… Per recollir allò prou important com per ésser recordat –és a dir, per ser donat novament al cor.
Per això, fer un recull de textos de la JONC no és una “manera fàcil” de celebrar-ne els vint anys. Més enllà de l’aprofitament del material per a la circumstància celebrada (esdevinguda el 2014), la compilació d’aquests programes de mà en un llibre es pot llegir com un gest a contracorrent de la poca profunditat dels programes de mà d’avui. Perquè els programes de la JONC d’aquests vint anys són programes de mà que expliquen quelcom rellevant de les obres que introdueixen, amb un nivell de profunditat admirable que no està gens renyit amb la divulgació.
Els textos escrits per Eustaquio Barjau, Benet Casablancas, Miquel Desclot, Víctor Estapé (que és qui en signa més), Albert Ferrer, Oriol Pérez i David Puertas (que és també l’encarregat de l’edició) no ocupen només mitja pàgina –com és habitual als programes d’avui–, sinó que donen per llegir de veritat i permeten degustar-ne el contingut. Tots són comentaris seriosos, documentats i profusos (de tres o quatre pàgines), que eludeixen la banalitat i permeten entendre les obres comentades des dels més diversos punts de vista. El recull, per tant, permet una trobada feliç entre els melòmans àvids de coneixement i uns textos dignes de perpetuar-se en el temps, que són accessibles també des del web de la JONC.
Només queda –després de tanta verbositat– felicitar la JONC no sols pels seus vint anys de trobades musicals (i personals), sinó per allò que en aquests vint anys ha deixat ben escrit en forma de programa. Comentaris com aquests ens previndrien del que cada cop passa més a les sales de concerts: que atesa la superficialitat i brevetat que avui es demana per a les notes de comentari del programa, aquestes esdeven tan supèrflues i irrellevants que la gent comença a no llegir-les.
Si aquesta antologia (i la ressenya que en fem) serveix perquè algú es (re)plantegi quina ha de ser la naturalesa d’un programa de concert, les paraules emprades en una i altra banda tindran ben merescuda la seva perpetuació gràfica. Perquè seria una llàstima que –contràriament al que diu l’adagi– el (mal) escriure ens fes perdre el llegir… Josep Barcons
