CONCERT MIXTUR. “Nucli i perifèria”. Vicent Minguet, saxo. Ilze Ikse, flauta. Ariadna Estalella i Mireia de Querol, ballarines. Col·lectiu Mixtur, electroacústica. Obres d’Stockhausen, Marc García Vitoria, James Andean i Merja Nieminen, José Manuel Berenguer, Oliver Rappoport i Voro García. ANTIGA FÀBRICA DE FABRA I COATS. 1 DE JUNY DE 2012.
Per Mila Rguez. Medina
Una nova iniciativa ha nascut a Barcelona. Es diu Col·lectiu Mixtur i està format per joves compositors centrats en la recerca i la creació de música contemporània amb especial relació amb la tecnologia. I el divendres 1 de juny van crear el seu propi reducte d’amants de la música més contemporània a la Fabra i Coats. I dic “reducte” perquè el lloc ja suposava un risc en si mateix: en un espai que encara guarda el seu caràcter industrial, allunyat del circuit tradicional d’activitats culturals en què es mou Barcelona, la cita planteja novament el problema de recepció –sembla que ja assumit per tots– que encara viu la música contemporània amb el públic general. Però les sensacions que vam poder viure els que hi érem van ser molt diferents quan l’espectacle va començar, amb una sala oberta, sense limitacions visuals de cap tipus ni escenaris tradicionals, i amb el públic distribuït per tota la sala a peu dret. L’ambient creat va ser el perfecte per a l’experiència que volien oferir, tot remarcant-ne el caràcter jove i innovador d’aquest “Nucli i perifèria”, que ens va portar obres d’escassa difusió als espais habituals.
La primera obra va ser tota una declaració d’intencions. Gesang der Jünglinge de Karlheinz Stockhausen va ser una de les primeres obres electroacústiques de la història, creada el 1956, i els joves de Mixtur van saber adaptar-la als nous temps amb l’ampliació de la quadrofonia d’Stockhausen amb setze altaveus en lloc de quatre, en una actualització al 2012, en què l’audició tradicional per quatre canals ja ha deixat de ser res nou. La primera part va continuar amb les obres The P Project de Marc García Vitoria, en què la interpretació del saxofonista Vicent Minguet va mostrar una comunicació total amb l’electrònica en temps real amb una interpretació d’una naturalitat sorprenent en una obra d’aquestes característiques tecnològiques. Minguet ens va tornar a sorprendre a la tercera part del concert amb la seva interpretació carregada de nous sons i dificultats tècniques de l’obra Echi sonori alla mente de Voro García. De fet, aquestes dues obres interpretades pel jove saxofonista van ser el millor, amb diferència, de tot el concert.
La primera part va finalitzar amb l’obra Sitruuna ja meduusa de James Andean i Merja Nieminen, peça escollida per a la convocatòria Mixtur: interessant proposta intel·lectual de combinació de vídeo i electroacústica fixa, però poc efectiva en els nivells sonor i escènic, per donar pas a la segona part, íntegrament dedicada a José Manuel Berenguer. Amb l’electroacústica en suport fix espacialitzada pel mateix compositor, l’obra Trens a la fuga va reforçar la ruptura amb el format tradicional de concert, amb l’absència d’escenari i la magnífica possibilitat per al públic d’estar al voltant del compositor/intèrpret; però la proposta, com altres de Berenguer, va resultar molt llarga per a l’austera proposta estètica que ofereix. Va completar la tercera part l’obra Catarsis III d’Oliver Rappoport amb la flautista Ilze Ikse en electrònica i vídeo, que va oferir una experiència total, amb bon nivell musical i una proposta audiovisual indivisible que va dotar de més sentit el conjunt i que, amb la moderna aposta de dansa afegida a Echi sonori alla mente, van fer de la tercera part la més interessant de “Nucli i perifèria”.
El concert va ser una experiència sensorial més que no un acte d’audició, pel programa escollit i l’ús de la sala, tots dos molt encertats, i totes les obres van reforçar la concepció de l’espai on érem els assistents, tot oferint una experiència diferent a cadascú. “Nucli i perifèria” va voler que la música deixés de ser una experiència plana de cara amb la interpretació davant d’un públic, per tornar-se una percepció circular, i ho va aconseguir. Mixtur és un col·lectiu jove que encara té molt per aprendre –ai, les proves amb l’audiovisual mentre sonava l’obra de Berenguer!–, però serà genial per a Barcelona que aconsegueixin continuar endavant amb tantes ganes i tan bon criteri.
