PALAU 100. Murray Perahia, piano. Obres de Bach, Haydn, Beethoven, Franck, Chopin. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE MAIG DE 2015.
Per Lluís Trullén
Murray Perahia va tornar al Palau després de dotze anys d’absència. Enrere queden aquells problemes amb el dit polze que el van tenir apartat dels escenaris durant cinc anys en la dècada dels noranta. El pianista americà continua mostrant les qualitats que el converteixen en un artista singular. Abans de tot cal considerar Perahia com a músic i en segon lloc com a pianista. L’estudi analític de les obres repercuteix posteriorment en la seva interpretació pianística i aquesta ha estat la base de la seva perfecció interpretativa. Res no és fruit de l’especulació ni de la intuïció. El seu talent gira entorn d’uns conceptes prèviament estudiats fins al detall més recòndit.
El pianista americà d’origen sefardita tornava a casa nostra amb un recital cronològic en la seva primera part, en què va abordar música de Bach, Haydn i Beethoven, i posteriorment va afrontar Franck i Chopin, tots ells autors que sempre l’han acompanyat i que comprèn d’una manera personal. Perahia és un pianista diferent, un artista hereu de la tradició de Horowitz, de Serkin i que cerca igualment la sinceritat interpretativa d’un músic com Pau Casals, a qui va conèixer a bastament. Perahia és un pianista forjat a la manera de l’antiga escola musical. Reflexió, estudi fora del piano, i atorgar a la tècnica el valor just com a mitjà per assolir de les obres un propòsit prèviament establert. El treball fora del teclat resultà evident quan escoltàvem la Sisena Suite francesa de Bach a les seves mans: l’aprofundiment en les idees musicals, el contingut destil·lat amb unes sonoritats meticuloses i acurades, la plena convicció a cercar una musicalitat aprofundida i sincera. Igualment, el seu Haydn ens apropa a la transparència i claredat clàssica aconseguida per Horowitz i, per descomptat, per Brendel, en què la melodia més delicada aflora amb una naturalitat màgica. I també per descomptat, la seva manera d’afrontar la Sonata núm. 14 de Beethoven resulta un viatge a les grans versions del passat. Cadascuna de les sonates del compositor de Bonn és un microcosmos dins l’univers que integren les trenta-dues obres dedicades al gènere. I la Sonata Clar de Lluna ens va mostrar un Perahia exquisit amb l’únic però d’un excés de volum sonor per l’ús del pedal en el darrer moviment. Escoltar Perahia suposa fer un viatge al passat interpretatiu, en què la reflexió i la meditació imperen sobre la lluminositat i la tècnica desbordant que enlluerna actualment els escenaris. Una obra grandiosa com el Preludi, coral i fuga de Franck pot ser entesa i fins i tot emprada com una pàgina desbordant i apassionada. Perahia, però, la concep com una història en què el sentit narratiu romàntic (molt a la manera de grans obres de Schumann, com la Fantasia op. 17 o la Kreisleriana) evoca uns episodis plens de poesia i refinament malgrat la dimensió grandiosa que traspua d’aquesta pàgina fascinant. Perahia ha explicat en més d’una ocasió que “no m’agraden les estructures d’acords massius sense cap conducció de veus. Per a mi la música és bàsicament lírica”, i certament la fantàstica interpretació de la “Fuga” de l’obra de Franck corroborava les seves paraules.
Una versió apassionada del complex Scherzo núm. 1 de Chopin va posar fi a un recital en què Perahia ens va retornar els records interpretatius que percebem quan escoltem Schiff, Lupu, Pollini, Sokolov…, aquella manera de tocar en què la reflexió apareix darrere de cada nota i en què la tècnica és un recurs indispensable però no únic per assolir el fi interpretatiu. Al final, un Palau lliurat al seu talent va poder gaudir fora de programa d’una demostració de la tècnica de l’articulat, precedida de la música de Schubert (Impromptu núm. 2, op. 90) i de Chopin (Estudi núm. 1, op. 25).
