PALAU BACH. Benjamin Alard, clavicèmbal. Integral de l’obra per a teclat sol de Bach (concerts VI i VII). PALAU DE LA MÚSICA. 7 i 8 DE FEBRER DE 2018.
Per Pep Gorgori
Gairebé han passat 170 anys des del que es coneix com a revival de Bach (la redescoberta i posada en valor de bona part de la seva música a càrrec de figures com Mendelssohn, Schumann i Brahms), i encara hi ha obres que costa d’escoltar de manera habitual a les sales de concerts. Per això són especialment saludables integrals com la que el Palau dedica a l’obra per a clavicèmbal del geni alemany, i més encara si l’intèrpret escollit per dur-la a terme, en temporades successives, té la categoria de Benjamin Alard.
La música per a teclat sol de Bach ha passat per mans tan sàvies com les de Wanda Landowska, Rosalyn Tureck, Gustav Leonhardt i Glenn Gould. Més recentment, al costat de propostes com Jean Rondeau, trobem altres exegetes de l’obra del mestre que busquen més l’espectacle que no pas la musicalitat, com el pianista James Rhodes o Cameron Carpenter en el camp de l’orgue. A aquests, encara hi podríem afegir Yuja Wang i Lang Lang, que també s’han atrevit amb l’obra del pobre Kantor de Leipzig.
Les comparacions són odioses sempre, i per a alguns més que no pas per a d’altres, però si haguéssim d’assenyalar una diferència entre Alard i els seus companys de generació, la resumiríem esmentant que Alard no necessita deixar-se pèls i barba de nàufrag, explicar la seva vida, endollar el seu instrument ni lluir escot per transmetre la bellesa de la música de Bach. Pot semblar un comentari frívol, però és una diferència substancial: Alard posa la música en el primer lloc de les prioritats, i això es nota.
Malauradament, però, sembla que això no ven gaire, si hem de jutjar pel poc entusiasme amb què el propi programador va publicitar els concerts, cosa que es va traduir en una afluència de públic que no va arribar a omplir el Petit Palau. Bo i tenint la pràctica totalitat de l’aforament venut, els dies previs a les actuacions d’Alard a la pàgina web es destacaven els concerts de Diana Damrau i Jonas Kaufmann, i el de Pablo Heras-Casado i Javier Perianes, així com la producció externa de La traviata.
Res no va obstar, però, perquè Benjamin Alard tornés a exhibir la solvència a prova de bomba que ha demostrat en les anteriors cites de la integral. I això que aquest cop el repertori no li ho posava gens fàcil. Una cosa és interpretar obres com les Variacions Goldberg o L’art de la fuga, que dins la seva diversitat conformen una unitat de sentit clara. L’obra bachiana per a teclat, però, inclou una enorme varietat de treballs de format més petit que abasten tota la vida del compositor i que, programats en un concert, posen a prova tant l’intèrpret com els oients. Probablement, aquest és el principal motiu perquè segueixin sent obres inusuals en les programacions.
Amb tot, si se seleccionen amb intel·ligència –com és el cas–, poden donar bastants alegries. Per exemple, la primera part del segon dels concerts va oferir un mostrari d’obres en la tonalitat de La major (un Preludi i fuga, una Suite i una Suite anglesa), que va permetre veure com Bach explora les possibilitats tímbriques i expressives d’un sistema, el tonal, en què lluny de sentir-se encotillat, va demostrar el seu absolut mestratge.
Alard no s’enquadra ni en una interpretació estrictament historicista de l’obra de Bach ni en una visió simplement personal i sentimentalista. En aquest repertori va demostrar, segurament de manera més inequívoca encara que en els concerts d’anys anteriors, que parteix d’un coneixement profund de l’obra bachiana, del seu instrument i dels criteris històrics, però sense renunciar a fer una aportació personal guiada pel seu exquisit sentit de la musicalitat. La precisió en la pulsació, marca de la casa, no està renyida amb algun moment que podríem etiquetar com a rubato, amb retards i acceleracions sense cap complex, només allà on considera convenient per al discurs musical. Va ser el cas, per exemple, d’alguns dels moviments lents de la Sisena Suite francesa, però també de la “Giga” d’aquesta mateixa Suite i la de la Cinquena Partita. Aquesta última va cloure el darrer dels concerts d’aquesta temporada i va ser una proesa de virtuosisme, amb un tempo tan ràpid com inexorable.
Alard coneix bé i explota al màxim els recursos del clave, tan diferents dels pianos moderns amb què habitualment s’interpreta aquest repertori. Es tracta de dos instruments diferents, cadascun amb grans possibilitats i les seves pròpies limitacions. El joc de registres i l’alternança de teclats és fonamental en la interpretació d’aquest intèrpret, que no dubta a buscar els contrastos tímbrics en diferents passatges i fins i tot el joc de plans sonors entre diferents veus al mateix temps. Aquesta és la seva manera de deixar que la música parli per ella mateixa: per a ell, Bach no necessita gaires artificis i, efectivament, en els moments més contrapuntístics veiem com el mestre juga amb les textures per aconseguir més o menys intensitat de so, buscant l’efecte que amb un piano obtindríem fent més o menys pressió sobre les tecles. Pel que fa als nombrosos moviments de dansa del repertori escollit, és d’agrair la precisió en l’atac i la pulsació d’Alard, tot i que s’hi troba a faltar un accent més clar en els ritmes. Possiblement el clavecinista encara segueix en aquest aspecte l’escola que prefereix el Bach racional per damunt del Bach més “dansable” que defensa, per exemple, Gardiner en la seva monografia sobre el geni alemany.
En definitiva, un cop més ens trobem amb un concert d’altíssim nivell, digne de la institució que l’acull i que, jutjant pels aplaudiments, va fer gaudir el públic valent que no va dubtar a assistir a dues vetllades seguides amb música de Bach per a clave sol.
