TEMPORADA OBC. Steven Isserlis, violoncel. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Jaime Martín, direcció. Obres de Taltabull, Haydn i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 18 DE GENER DE 2025.
Com assenyalava encertadament Joan Grimalt en les notes del programa de mà, les tres obres del concert de l’OBC aquest cap de setmana a L’Auditori giraven al voltant del Re, en mode major la central i en mode menor les extremes.
Amb totes les precaucions que cal prendre sempre en relació amb les afirmacions sobre l’emoció subjacent de la música, sí que podem estar més o menys d’acord que de manera normal, Re major, la tonalitat del Segon Concert per a violoncel de Haydn, és una tonalitat lluminosa, clara, que transmet entusiasme, confiança i esperança. La gran quantitat de marxes i himnes de victòria en Re major abonaria aquesta hipòtesi. Re menor, en canvi, és una tonalitat fosca, malenconiosa, nocturna i trista, per a molts la més trista de totes. Re menor és la tonalitat de l’Obertura–pròleg simfònic per a un drama de Cristòfor Taltabull, l’obra que va obrir el concert i també ho és de la Cinquena Simfonia, op. 47 de Dmitri Xostakóvitx, l’obra que el va tancar.
Cristòfor Taltabull (1888-1964) és un dels “oblidats” de la música catalana, la seva tasca com a pedagog va ser immensa i no ha estat prou reconeguda. El compositor Josep Soler, un dels seus alumnes, va recuperar-ne aquesta intensa i dramàtica Obertura-pròleg, datada el 1909, que l’OBC va enregistrar fa una dotzena d’anys, que l’autor va dedicar al seu mestre Max Reger i que amb una orquestració sòlida, molt ben travada, mira cap a Alemanya, cap a Bruckner i, llunyanament, fins i tot cap a Wagner. El Noucentisme musical s’apropava, aviat deixaríem de mirar cap a Alemanya i començaríem a mirar cap a França; aquesta peça, però, encara respira aires de Modernisme.
No va quedar clar si l’alegria amb què va transcórrer el Segon Concert per a violoncel de Haydn va ser resultat del Re major de la peça o de la jovialitat de Steven Isserlis. El cas és que el violoncel·lista britànic va transmetre amb intensitat al públic la sensació que ell s’ho estava passant molt bé tocant-nos l’obra: somreia, gesticulava i quan la partitura li ho permetia i a ell li semblava bé abandonava les funcions de solista i doblava amb posat trapella els violoncels de l’orquestra. La interpretació va ser espectacular, d’alt nivell, però per damunt de tot va ser alegre, desimbolta i enjogassada. Gairebé ens va convèncer que fer de solista en un concert és bufar i fer ampolles. Una gran interpretació en alegre Re major per a una peça en Re major.
La segona part va estar íntegrament ocupada per la Cinquena Simfonia, op. 47 de Xostakóvitx, la cèlebre “resposta d’un compositor a una crítica justa”. Com en tantes obres de l’autor, però potser en aquesta més, l’oient té la sensació que Stalin està mirant per un forat i que si no li agrada el que sent, el director serà detingut a la sortida per un agent de l’NKVD (posteriorment anomenat KGB) i enviat a Sibèria.
Re menor pur, ja la introducció de la corda al primer moviment sona com una negra i fosca amenaça, unes notes esquinçades que quan es va estrenar la peça, el 1937, l’any més salvatge de les sinistres purgues, devia sonar com un avís que l’obra enviava al públic. Sembla mentida que Stalin no s’adonés que la famosa “resposta” que, humiliat, li enviava Xostakóvitx, era també una denúncia del seu règim; sembla mentida, també, que no s’adonés que el canvi a Re major de l’apoteòsic final de conveniència, sona totalment fals, el Re major més fals de la història del simfonisme.
La interpretació de la Cinquena de Xostakóvitx va ser d’altíssim nivell, va honorar l’OBC i això es va aconseguir gràcies a la gran feina duta a terme pel director Jaime Martín.
Martín va practicar, no només en Xostakóvitx, sinó al llarg de tot el concert, una direcció completíssima, rica en matisos dinàmics, plena d’indicacions de fraseig sempre pertinents, atenta a totes les entrades compromeses, i marcant clarament quan el ritme es començava a complicar. Una direcció molt completa i treballada que els músics de l’OBC van agrair molt clarament al final. Martín, a més, practica una direcció també molt agraïda i didàctica per al públic, perquè d’alguna manera el seu gest és una autèntica guia d’audició, indica de què s’ha d’estar pendent i on cal parar atenció en cada moment. Una delícia.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
