TEMPORADA OBC. Natalia Gutman, violoncel. Txaikovski: Romeu i Julieta, obertura fantasia. Xostakóvitx: Concert per a violoncel i orquestra núm. 1, op. 107. Prokófiev: Romeu i Julieta (selecció). Dir.: Pablo González. L’AUDITORI. 4 D’OCTUBRE DE 2013.
Per Lluís Trullén
L’inici de la temporada 2013-14 de l’OBC que es va celebrar a L’Auditori el divendres dia 4 va tenir com a protagonista la música russa. Un concert inaugural en què obres reconegudíssimes de Txaikovski, Prokófiev i Xostakóvitx venien, a més, acompanyades per la presència damunt l’escenari d’un dels grans mites de la interpretació musical com és la violoncel·lista Natalia Gutman. La fórmula que uneix grans obres del repertori i la presència d’una figura de renom internacional va tenir com a resposta una alta presència de públic, una premissa fonamental que l’OBC sempre ha buscat però que avui dia cal aconseguir de manera quasi obligada. L’obertura fantasia Romeu i Julieta de Txaikovski va obrir el concert dirigit pel titular de la formació, Pablo González. Una obra d’un màgic poder líric, d’un lirisme apassionat, que recull melodies immortals de Txaikovski i que a més posseeix tota la força persuasiva per influenciar de manera decisiva l’oient i que sembla seguir la finalitat del pathos propi de la retòrica d’Aristòtil.
Certament, aquesta obra, com la seva pàgina homònima de Prokófiev, recull uns aspectes emotius i torbadors inqüestionables, tot produint una de les fusions més emblemàtiques entre música i literatura. L’OBC va obtenir moments d’una bellesa inqüestionable només truncats per un excés de sonoritat del metall, que eclipsava en excés el delicat lirisme de fustes i cordes. Bon treball orquestral amb una versió de l’obra rica en matisos, delicada en els moments lírics, majestuosa, tot i que en certs passatges resultava desequilibrada en les sonoritats més rotundes.
La figura de Natalia Gutman és quelcom més que un mite de la interpretació musical. Gutman ha esdevingut la gran deixebla de Rostropóvitx, la intèrpret que juntament amb el seu marit, el violinista Oleg Kagan, i el pianista Sviatoslav Richter, ha signat unes de les pàgines daurades de la música de cambra. Els noms de Xostakóvitx, Txaikovski, Schnitkke, a més dels de Dvořák i Schumann han quedat vinculats permanentment a la seva persona i les seves interpretacions han estat aclamades les darreres quatre dècades. Gutman, que havia actuat per darrer cop amb l’OBC l’any 1986, retornava per interpretar el monumental Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 de Xostakóvitx.
Tal com va dir d’ella Sviatoslav Richter, qualificant-la com una artista sublim i honesta, Gutman va mostrar-nos unes qualitats interpretatives que es mantenen impertorbables en el decurs dels anys. Una mirada que no s’aparta en cap moment del seu violoncel, una seguretat i un poder de concentració absoluts (malgrat estossecs i telèfons que un cop més i malgrat els avisos previs al concert no van parar de sonar) i, per sobre de tot, la recerca de l’essència de la música. La complexitat rítmica, tècnica, virtuosística; la força “motòrica” que porta aquesta obra tan propera a les seves grans simfonies i obres de cambra; les harmonies plenes de tensió que manté amb l’orquestra… constitueixen un entramat propi del món de Xostakóvitx que Gutman, hereva del talent de Rostropóvitx, sap transmetre de manera quasi màgica. La sonoritat del violoncel de Gutman i, per descomptat, el talent propi d’una artista que ha interpretat aquesta obra en desenes d’ocasions, va venir agombolada, a més, per un gran acompanyament orquestral del qual cal remarcar el treball del trompa solista. Amb música de Bach ja fora de programa, Gutman va rebre un reconeixement unànime del públic, sabedor del talent d’aquest mite de la interpretació.
L’OBC tornava a interpretar una selecció del Romeu i Julieta de Prokófiev, la mítica partitura per a ballet que el compositor rus va escriure l’any 1936 quan va tornar a Rússia després del seu exili produït arran de l’esclat de la Revolució. Una de les partitures més cèlebres del seu llegat i alhora més versàtils, ja que els directors solen fer-ne una tria de diversos apartats. Amb un ordre que permetia seguir la trama de la coneguda tragèdia de Shakespeare, Pablo González va incloure els passatges més celebrats i espectaculars i l’orquestra en tota la seva plenitud es podia lluir en cadascuna de les seccions. Si bé no va resultar una lectura excessivament emotiva, sí que el treball de conjunció, d’equilibri (malgrat que novament l’excés de volum del metall anava en detriment de cordes i vents) i de contingut dramàtic van permetre gaudir del lirisme encisador d’aquesta obra plena de colors, força i apassionament. Un bon concert d’inici de temporada, amb una OBC que va mostrar una gran qualitat per a un programa ple d’obres encisadores i que tant de bo marqui el bon curs d’una formació que en aquesta temporada celebra els seu setantè aniversari.
