Actualment el “llenguatge musical occidental” no existeix, i només cal que recordi les paraules d’un compositor actual del nostre país que va dir: “Avui dia cada compositor tenim el nostre llenguatge”. I jo em pregunto: ¿no té la intenció que l’entenguin?, ¿espera que els altres l’aprenguin?, ¿la música no té la necessitat de ser compresa?
A començament del segle XX, per primera vegada a la història de la música es trencava l’evolució del llenguatge, que era substituït pel Dodecafonisme, ideat per Arnold Schönberg.
Vist amb la perspectiva del temps no es pot dir que acabés essent acceptat pel públic. El compositor creia que era qüestió de temps, fins i tot va dir: “D’aquí a cent anys, la gent xiularà les meves melodies”.
No cal dir que, cent anys després, el seu sistema també havia desaparegut. Però el que sí que va néixer és la necessitat d’innovar, de crear un art musical diferent, i sembla que l’assumpte va per llarg.
Ha quedat clar que, al públic en general, totes aquestes noves organitzacions de sons ni li agraden, ni les entén i ni li interessen. Només cal mirar les programacions dels grans teatres de concerts o d’òperes, cosa que vol dir que als programadors tampoc.
Però per què aquest divorci? Exposaré una sèrie de raons que crec que ho aclariran una mica:
Les persones –també els músics–, des de fa uns mil anys, ens hem acostumat a sentir sons simultanis de diferents alçades, que coneixem com a harmonia, i els que hem estudiat composició sabem que les melodies es creen sobre els acords i no a l’inrevés. I l’oïda harmònica és molt més important del que sembla. Si escoltem un cor a quatre veus de cantants aficionats, de vegades es pot comprovar que calen (que comencen amb una afinació i acaben amb una de més baixa), ja que una de les veus ha fet un o més salts una mica més curts i les altres inconscientment corregeixen l’afinació. Això confirma que la nostra oïda percep la simultaneïtat dels sons. Curiosament, des del Dodecafonisme fins avui, cap sistema no ha tingut en compte l’harmonia, i aquesta és una de les grans raons per les quals no s’accepten els nous llenguatges.
Una altra curiositat: les grans obres dels compositors anteriors a l’atonalitat perduren en el temps, mentre que els nous llenguatges tenen un temps molt limitat. Només cal fer una mirada als grans premiats en composició, incloent-hi els nacionals, i no cal anar gaire enrere per veure com alguns que havien estat importants han acabat desapareixent, i d’altres ja ni tan sols se sap qui són.
No sé qui decideix avui dia quins són els compositors importants que s’han de donar a conèixer. Però sí que sé, per la meva experiència, que hi ha compositors que connecten amb el públic, que escriuen molt bé, i que els qui decideixen no tenen presents. Segurament, ni els coneixen.
