TEMPORADA OBC. Christian Zacharias, piano i direcció. Obres de Dvořák, Chopin i Schumann. L’AUDITORI. 12 D’ABRIL DE 2019.
El pianista i director d’orquestra Christian Zacharias va tornar un cop més a Barcelona per posar-se al capdavant de l’OBC, una orquestra que coneix a bastament i amb la qual va tenir un estret lligam quan va dirigir concerts inoblidables a L’Auditori, del Festival Mozart, preàmbul durant anys de la temporada regular de l’orquestra. Zacharias també és una de les figures del panorama interpretatiu que ha deixat més bons records entre els melòmans d’aquí, amb recitals memorables celebrats al Palau.
Les seves interpretacions de la música de Schubert –del qual ha interpretat en directe la integral de les Sonates–, Mozart –amb l’enregistrament de tots els Concerts per a piano–, Schumann o Scarlatti –autor de qui ens va deixar l’any 1995 un disc memorable titulat Encore amb la interpretació de vint versions en directe realitzades de la Sonata K. 55– són mostra d’un estil en què l’herència de l’elegància musical que li va transmetre Vlado Perlemuter a París queda també palesa amb versions inoblidables dedicades a Ravel i Chopin.
I va ser de l’autor polonès qui Zacharias va oferir una versió elegant i plena de refinament del Concert per a piano núm. 2. Dirigint des del piano, la música poètica i d’un lirisme encisador emergia amb aquell toc subtil, refinat i elegant que li és propi. Aquesta naturalitat interpretativa –reservada a un Olimp de pianistes on figuren noms mítics: Zimerman, Pollini, Rubinstein, Arrau…– cerca com a únic fi l’encaix entre tècnica, estètica adient a l’obra i un segell personal definit de manera sublim. És la manera de tocar el piano amb la màxima naturalitat possible, en què tot resulta fàcil, en què l’expressivitat del “Larghetto” brolla com si fos fruit d’una sublim improvisació o el ritme de masurca que emana de l’“Allegro” final amb el seu virtuosisme cada cop més exigent és el resultat d’un joc dialogant establert entre orquestra i pianista. En Zacharias res resulta ni forçat ni exagerat; sent menyspreu per l’efecte buit de contingut, és música que emergeix sense necessitat d’amagar-se en gestos desmesurats, en excessos expressius ni, per contra, tampoc no cau en una fredor distant que no expressi l’esperit romàntic propi d’aquesta música concertant.
La mateixa idea de la naturalitat musical, d’aquesta manera d’assolir l’aprofundiment expressiu deixant de banda focs d’artifici que s’allunyin del fet essencial, van emergir en el decurs de la interpretació de la Simfonia núm. 2 de Schumann. El tercer moviment –un dels zenits de la poètica musical romàntica– va rebre una gran resposta de l’orquestra i tot el seu grau de lirisme i la fortalesa i brillantor de la tonalitat de Do major que irradia el moviment final escampava tot l’aire triomfal que reclama aquesta rúbrica de la Simfonia. Zacharias va endinsar-se en el romanticisme de Schumann dibuixant-ne els diferents estats d’ànim –que conflueixen a la manera dels referents pianístics d’Eusebius (poètic) i Florestan (apassionat). Prèviament havia fet emergir tota la subtilesa inequívocament nacionalista que brolla de les Llegendes de Dvořák en una versió que suposava la primera audició que en feia l’OBC. Bona entesa entre director i orquestra per oferir música amb naturalitat i aprofundiment, dues de les senyes inequívoques de l’estil de Zacharias.
Imatge destacada: © Marc Vanappelghem (foto d’arxiu)
