NORMA de Vincenzo Bellini. Llibret de Felice Romani. Eugènia Montenegro. Laura Vila. Raúl Iriarte. Iván García. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Dir. musical: Daniel Gil de Tejada. Dir. escènic: Carles Ortiz. LA FARÀNDULA DE SABADELL. 23 DE FEBRER DE 2014.
Per Roberto Benito
L’AAOS ens proposa com a penúltima òpera d’aquesta temporada 2013-14 un dels títols més emblemàtics de Bellini i que en diferents ocasions ha pujat a l’escenari de La Faràndula gràcies a aquesta associació que tant ha fet i fa pel gènere líric al nostre país. Amb les entrades esgotades s’anunciava la tercera funció de les vuit que portarà aquest drama d’origen francès per tot Catalunya les properes setmanes. És una alegria i un alleujament que el públic respongui a una convocatòria operística, tant des de la butxaca com des de l’aplaudiment, tenint en compte “el que està caient”. Llàstima que en aquesta ocasió l’atractiu de la proposta estigués sota l’escenari i no damunt.
La realització escenogràfica minimalista i clàssica de Jordi Galobart ens convidava a una Gàl·lia més romanitzada que no pas bàrbara i que tampoc no va agilitzar l’acció, amb canvis excessivament llargs en un teatre amb una elevada temperatura. El vestuari reciclat i uns estilismes per als protagonistes bastant “cridaners” no van ajudar a viure el drama ni d’un poble oprimit i molt menys el triangle amorós que centra l’acció. Si a això, hi afegim una gairebé nul·la direcció escènica, amb moviments artificials més propis d’altres temps que no de dramatúrgies del segle XXI, el resultat teatral va ser decebedor.
En la part canora també va haver-hi llums i ombres, des d’una Adalgisa brillant de Laura Vila amb alguns problemes en el registre agut que va resoldre amb brevetat, a un Oroveso rotund interpretat pel veneçolà Iván García, que va tenir els mateixos problemes assenyalats en la mezzo. La parella protagonista va ser interpretada pel tenor argentí Raúl Iriarte, al qual va faltar convenciment, passió i valentia tant en la part escènica com sobretot vocal, amb projecció escassa i una excessiva col·locació nasal que no va ajudar la debutant en el paper protagonista de Norma, la barcelonina Eugènia Montenegro. La soprano catalana va acusar alguns petits problemes vocals en la primera part de l’obra, que van fer minvar una bona interpretació d’un dels rols fetitxes per a qualsevol soprano, però que guanyà en qualitat i passió en la segona part. La seva interpretació va aconseguir moments brillants en la seva ària “Dormono entrambi” i en el concertant final “Qual cor tradisti”, en què aconseguí una de les més grans ovacions de la nit en la salutació final. Va ser comentat entre el públic la sorprenent semblança entre el tenor i l’actual Molt Honorable, tot esdevenint bastant còmic el tercet amorós entre Pollione, Norma i Adalgisa, que més d’un va voler llegir en clau política més que no amorosa.
És una llàstima que el cor de l’AAOS, tan dinàmic en altres temporades, s’estigui convertint més en un cor de concert o que, com a molt, camina sense rumb o sense sentit per l’escena, cosa que afecta fins i tot l’afinació d’algunes cordes agudes i descompensacions en els concertants.
Si bé en Bellini l’orquestra no té un protagonisme excessiu, en aquesta ocasió la música es va manifestar amb qualitat, varietat i adequació estilística en la batuta d’un director que sap el que vol i ho sap transmetre. Daniel Gil de Tejada, director titular del Cor Amics de l’Òpera de Sabadell, va treure de l’orquestra els matisos i les intencions més amagats de la partitura belcantista, amb una manera de frasejar, ja des de l’obertura, carregada de contrastos entre heroisme i nostàlgia. Va acompanyar els solistes amb atenció en tempi, respiració i balanç sonor, i va crear moments de gran bellesa i netedat musical amb una Simfònica del Vallès en el seu millor moment. Esperem que La Bohème que tanca la temporada sigui igual d’interessant a dalt i a baix de l’escenari.
