IBERCAMERA. Instruments of Time & Truth. Oxford Consort of Voices. Nicholas Pritchard, tenor. Dir.: Edward Higginbottom. Passió segons sant Joan de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 2 D’ABRIL DE 2019.
S’acosta la Setmana Santa i, a poc a poc, les Passions van apareixent pels escenaris. La més primerenca ha estat la Passió segons sant Joan de Bach presentada per Ibercamera al Palau en la versió de l’Oxford Consort of Voices i el conjunt Instruments of Time & Truth dirigits per Edward Higginbottom.
El veterà director anglès va enfocar la seva versió de la Passió des d’un punt de vista transcendental, místic i religiós més que no pas des d’un punt de vista operístic i, per tant, dramaticoteatral. Per a ell la Passió no era la narració esfereïda del linxament d’un dissident promogut pel poder religiós amb la complicitat, passiva, del poder polític; per a Higginbottom la Passió és una història ja sabuda per la comunitat i sobre la qual cal reflexionar. Higginbottom apunta més a l’ànima i a l’educació de l’esperit que no pas a l’emoció immediata.
No vam tenir, doncs, ni esgarips del cor en els moments clau de la tragèdia, ni contrast dramàtic de dinàmiques i tempi que amanissin i vivifiquessin la narració. Per a alguns va ser una Passió ensopida i tenien raó, per a d’altres va ser una Passió concentrada, entotsolada, amb voluntat de transcendència i també tenien raó.
Com ja és habitual en la interpretació contemporània de la peça, la de Higginbottom va ser una Passió “de mínims”, amb només tres primers violins i tres segons violins al conjunt instrumental i amb quatre cantants per corda al cor. No hi va haver solistes vocals i els mateixos cantants del cor assumien les parts solistes a les àries. La part de l’Evangelista, el narrador dels fets, va ser assumida amb suficiència, facilitat i exhibició de memòria (no va recórrer mai a la partitura) pel tenor Nicholas Pritchard.
La interpretació va començar de manera força irregular. En la introducció instrumental el conjunt sonava desequilibrat i amb problemes d’afinació, la primera entrada del cor tampoc no va ser gens satisfactòria. La Passió, però, és un carrera de resistència i a poc a poc tot es va anar posant en ordre i a la segona part l’obra ja fluïa perfectament dins del context de tranquil·litat emocional ja esmentat.
Que els coristes assumeixin les parts solistes deu ser molt autèntic històricament (a més d’econòmicament interessant), però aquelles veus que com a veus de cor funcionaven, com a veus solistes quedaven curtes de prestacions. Les àries no eren evidentment àries d’òpera destinades a l’exhibició de facultats vocals, però haurien quedat més lluïdes i ben presentades amb veus més adequades. El peatge de l’autenticitat de vegades és car.
Imatge destacada: © May Zircus
