ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Anne-Sophie Mutter, violí. Tomàs Grau, director. Beethoven: Concert per a violí; Simfonia núm. 3, “Heroica”. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE JUNY DE 2021.
L’Orquestra Simfònica Camera Musicae, dirigida pel seu titular, Tomàs Grau, va cloure la seva temporada de concerts amb un programa monogràfic Beethoven. A la primera part vam tenir el Concert per a violí amb Anne-Sophie Mutter com a solista i a la segona part la Simfonia Heroica.
Anne-Sophie Mutter, més de quaranta anys rodant pels escenaris, es manté en una forma impressionant. La seva interpretació del Concert de Beethoven, una peça que deu haver interpretat centenars, si no milers de vegades i amb la qual va fonamentar en gran manera el seu prestigi internacional, segueix sent corprenedora i –això és el millor– no hi ha gens de rutina. És intensa, implacable, exacta.
La interpretació, però, ha anat canviant amb el pas dels anys. Fa trenta anys Mutter tocava com li havien dit que toqués i era molt bona alumna. Ara toca com vol, com creu que ha de tocar. Sempre es manté dins la literalitat de la partitura, però la literalitat sempre ofereix marge de maniobra i Mutter el duu a l’extrem: flexibilitat de tempo amb alentiments ad libitum, pianíssims deliciosos i expressius, fraseig molt estirat.
Amb els anys, Mutter ha aconseguit crear la seva pròpia versió del Concert per a violí de Beethoven, bellíssima, una de les millors imaginables, però no l’única.
Mutter i l’orquestra van oferir un bis de luxe que van dedicar a les víctimes de la pandèmia, la Romança per a violí, op. 40. Una delícia.
A continuació vam tenir l’Heroica. És ben cert que la música del futur condiciona l’apreciació de la música del passat. Ara escoltem l’Heroica després d’haver escoltat Brahms, Txaikovski, Mahler i Xostakóvitx i aquells dos acords perfectes de Mi bemoll, verticals, esmolats com ganivets amb què comença l’obra ens semblen la mar de normals i no ho són. Aquells dos acords van ser revolucionaris i de ben segur van fer saltar de la cadira els espectadors del 1806 que no havien escoltat mai una cosa així.
L’Heroica és la simfonia més revolucionària de Beethoven, més que la Cinquena o fins i tot que la Novena. Amb l’Heroica Beethoven fa saltar pels aires la forma simfonia heretada de Mozart i Haydn i obre les portes d’un món nou. L’obra és una de les peces fundacionals del romanticisme musical, és agosarada, impertinent, orgullosa, jove, desafiant i salvatge.
L’única manera de presentar amb propietat una música “salvatge” és fent-ho molt endreçadament, amb molta cura; en aquest sentit, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae i Tomàs Grau en van fer una interpretació prou bona amb l’únic inconvenient que van fer una interpretació “canònica” d’una obra que va venir al món a rebentar el “cànon”. Vam gaudir, ens ho vam passar molt bé, però no vam fer bots a la cadira.
