RECITAL “TWO LIVES TO LIVE. UNA NIT AMB KURT WEILL”. Angela Denoke, soprano. Tal Balshai, piano. Norbert Nagel, saxofon, clarinet i flauta. María Miró, narradora. Obres de Kurt Weill. LICEU. 29 D’ABRIL DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
Quan el Gran Teatre del Liceu programa un recital d’una dama de la lírica, rarament s’espera això que la soprano alemanya Angela Denoke va presentar dimarts passat, dia 29. Ella mateixa ho va qualificar com a performance en introduir els músics que l’acompanyaven. Damunt l’escenari: piano i vent (saxofon, clarinet i flauta), o sigui, només dos músics i ella mateixa, acompanyats per la veu de María Miró, que a més de cantar tres cançons amb Denoke feia les funcions de narradora per desenvolupar el fil conductor de tot el recital mitjançant un seguit de cartes d’amor –i de moltes altres coses– entre el compositor Kurt Weill i la seva estimada Lotte Lenya. En el programa del concert, vint cançons amb el lema global de “Two lives to live”. Dues vides per viure. I el Liceu convertit en una d’aquelles sales nocturnes properes al cabaret del Berlín de la Segona Guerra Mundial o al glamur de Broadway.
Angela Denoke va actuar, des de l’inici mateix del recital, com una gran diva del cinema de mitjan segle passat. Trencadora en l’estil de figura operística, va sortir a l’escenari enfundada dins un vestit masculí, totalment negre, acompanyat d’un collar de perles i, remarca important, amb una peça de llenceria que es deixava entreveure sota la jaqueta. Sense fer pràcticament cap mena d’impostura a la veu, va encetar un repertori que, a diferència d’un altre tipus de composicions, és poc lluït: cançons molt breus, amb recitatius constants i en què el contingut i la lletra són tan importants que a vegades la forma, sempre senzilla en format de cançó, queda en segon pla. Per això, afegit al format tan net i mínim del recital, va esdevenir difícil connectar amb la soprano fins ben començat aquest cançoner, en la quarta peça. Però l’arribada d’“Alabama song”, extreta de Der Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny (Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny), amb textos de Bertolt Brecht, com la majoria de la primera part del recital, va canviar la direcció del concert. Interpretada amb la correcta companyia de María Miró, Denoke va deixar aleshores espurnes de la seva vessant més lírica i el contrast es va tornar excel·lent. Wie lange noch?, amb aquesta cançó de Brecht la soprano va aconseguir guanyar-se una mica més un públic del Liceu que no era del tot favorable a un recital tan contemporani com aquest i el preciós repàs pels escenaris de l’ocupació nazi; aquella duresa poètica única de Bertolt Brecht va ser el millor moment d’una primera part del recital dedicada a una de les vides per viure de Kurt Weill: la dels anys alemanys, la prèvia al 1933 de l’exili, la de l’amor proper i innocent per la seva dona Lotte Lenya.
Amb la segona part del concert, el canvi de vida. El canvi de pell musical. Tot i que es va perdre la carta de l’alemany com a llengua, en la qual Denoke es mou amb total llibertat, el repertori nord-americà de Weill va omplir de jazz el Liceu. I els músics van brillar sense embuts: el pianista Tal Balshai i Norbert Nagel als vents es van revelar d’una qualitat indiscutible. Van acompanyar una Angela Denoke que posseeix una gran facilitat per explicar històries, amb cançons com “Speak low” del musical One touch of Venus –l’única cançó de tot el recital no inclosa al disc que l’any passat la soprano va publicar dedicat a Kurt Weill– o “Lonely house” d’Street scene, tot solucionant un repertori i una interpretació tan teatrals que van fer trobar a faltar un desenvolupament més obert de les seves capacitats vocals. El recital va anar creixent, esglaó a esglaó, amb tot el programa i dues propines de sobres conegudes, una de cada època de Weill (Die Moritat von Mackie Messer –més coneguda popularment pel seu títol en anglès, Mark the Knife– i All at once amb lletra de Gershwin), que van deixar al Liceu el regust d’un altre tipus de recital líric, aquell popular que respon més a sons de carrer i una cantant que asseguda en un tamboret explica històries d’amors i dolors i que la Segona Guerra Mundial va canviar del tot.
